Ens han enviat la transcripció fidel d’un discurs en què la protagonista vol explicar-nos un passat viscut i llunyà. Aquí el teniu amb les repeticions, els dubtes i la riquesa del llenguatge oral.
Va ser abans de la guerra. El capellà de la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, mossèn Llorenç, vivia a la rectoria. També hi vivia la majordoma, la senyora Marieta, i un gat que es deia Pica-olives.
No gaire lluny, a la vora del pantà, a can Pujades, hi vivien el Julià i la Cinta, casats a la dita església i pel mateix “presbíter, rector”, com consta i es deia el 19 de novembre de 1919 en l’Arxiu de la Cúria del “Arzobispado de Barcelona”. La Cinta feinejava a la rectoria amb la senyora Marieta, i dues de les nenes també corrien per allà: la mitjana tranquil·la i reposada; la petita entremaliada i múrria com un nano. La gran la tenien amb els avis, a un mas de la serra.
A mi m’han contat que aquella nena trapassera va tirar un dia al foc el pobre Pica-olives. El perquè no ho sé i ja no tinc a qui preguntar. La Cinta renegava una mica massa; sempre va ser d’un parlar gruixut i esqueixat. En Julià, el seu home, la renyava, més quan ho feia davant de mossèn Llorenç, i diuen que aquest responia:
“Deixa-la! Deixa-la! Déu no la sent pas… Altra feina té, Déu Nostre Senyor!”.
*Títol per recordar les col·laboracions que Lourdes Llauró ens enviava des de la Llar Betània.