Llegiu el relat guanyador del primer premi de la categoria d’adults del 9è Concurs Literari de Collserola – Sant Jordi 2025. Pròximament… la resta!
CREMADA
Crido amb totes les meves forces. M’incorporo de cop. Els ulls oberts com plats nets, totalment blancs. Crido esgarrifant tots els presents perquè tinc el puto dimoni a dins i em crema, em bull el cor, la panxa, la vulva, les maleïdes cames que tremolen i sacsegen sota aquest llençol barat que em cou la pell, que fa que la suor se m’enganxi encara més i que aquesta calor insuportable es faci més feixuga, tot havent-hi l’aire condicionat que diuen que sí, que sí, que està engegat, però jo no ho sento pas. Crido més fort i amb ràbia em trec de sobre el llençol pudent mentre salto del llit en un moviment tan ràpid, que una persona cau de cul a terra de l’espant i altra sanglota cridant que vol marxar.
Deixo que les meves pupil·les s’instal·lin de nou en la seva posició habitual i miro recte, directe als ulls al xulito valent, sempre hi ha un xulito valent, no falla. Fixo la meva mirada embogida en la seva que comença a ser una espurna menys valenta.
Tres segons d’immobilitat de pausa dramàtica. Petit gir de coll com si fos un cadell innocent i ara si, obro de bat a bat les comissures dels llavis, deixant veure tota la col·lecció de dents podrides entre les quals regalima la meva pròpia sang. Em llepo amb la llengua la sang que vessa amb un gest de gust, de gaudir aquest sabor de ferro i àcid. I sense previ avís, em llenço al coll del xulito valent mentre la resta d’assistents crida i surt cames ajudeu-me de la sala. Paro a escassos mil·límetres de la seva pell, perquè no tenim permès tocar-los i perquè ho tinc ben assajat jo això, sé perfectament el moment just per aturar-me. Crida com un bebè espantat i se’n va corrents per la porta, darrere el grup que ja fa segons que l’ha abandonat.
Em trec la perruca que em cou mentre esclato a riure. Aquesta és la vegada que més l’he brodat de les vint-i-cinc que porto aquest matí fent l’esceneta de la nena de l’exorcista.
– Collons Mei, si fins i tot m’has espantat a mi que et tinc ben vista – diu un
Jack l’esbudellador mentre deixa els seus ganivets per terra i es treu el
barret de copa- Quina calor hòstia, a veure si arreglen aquest maleït aire!– Ens dona temps de sortir a fer una cigarreta abans del pròxim grup, oi?
– Si, nem-hi!, però preparat ja la pròxima bosseta de sang que si no et dona
temps per ficar-te-la a la boca, el pesat del Quim ens fotrà de nou el rotllo
de què si no hem de sortir del personatge, en cap moment, que si som…– Professionals fins i tot en els descansos. Que pesat que és! Remei ho fas
molt bé, però em fa patir que la teva addicció a la nicotina et distregui de les teves responsabilitats. Quin corcó! Tens foc?Pseudònim: Pantà