L’últim informe municipal sobre renda de les llars, l’indicador que mesura millor el nivell mitjà de benestar material de la població i publicat aquest juny, confirma un cop més la profunda fractura territorial de Barcelona.
No és notícia, doncs, que el districte de Sarrià – Sant Gervasi es mantingui de nou al capdamunt de la jerarquia econòmica de la ciutat amb una renda disponible per càpita — que podríem definir com “la mitjana de diners que té cada persona per gastar o estalviar” — de 35.062 euros. És una xifra molt per sobre de la mitjana barcelonina, que no arriba als 23.000 euros. I dins mateix del nostre districte? Doncs les desigualtats internes també són prou significatives. Vegem-les:
Els barris que lideren el rànquing en renda mitjana disponible solen ser sempre els mateixos. Els tres barris que ho fan al districte són també els que ho fan a Barcelona: les Tres Torres (amb 41.430 €), Sant Gervasi-Galvany (amb 36.082 €) i Sant Gervasi-Bonanova (amb 36.142 €). El nostre barri, Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes, presenta una situació lleugerament diferenciada: la renda mitjana disponible baixa a poc més de 29.000 €, definint clarament un barri d’alt poder adquisitiu —supera en un 27% la mitjana de Barcelona— però molt per sota de la mitjana del districte —un 17,6% inferior a la mitjana dels altres barris del districte —.
Més rendes salarials, menys prestacions socials
La singularitat de Vallvidrera, doncs, sembla que radica en la seva estructura socioeconòmica. Mentre que els nuclis centrals de Sarrià – Sant Gervasi concentren grans rendes del capital —els ingressos que s’obtenen de tenir diners invertits o béns, com ara interessos bancaris, dividends d’accions, lloguers o plusvàlues per vendre patrimoni—, Vallvidrera es configura com un barri amb una riquesa més dispersa i diversificada. Té, per exemple, una xifra percentual de rendes salarials —els ingressos que rep una persona pel seu treball— més alta que altres barris del districte. En aquest sentit, el percentatge del total de recursos provinents de les rendes salarials al nostre barri representa el 55%, una xifra intermèdia-alta si ho comparem amb la resta de barris de la ciutat.
La resta d’ingressos prové, en un 34%, de les rendes mixtes — una combinació “de treball i capital” com ara el que guanyen els autònoms i petits empresaris, així com rendiments del patrimoni—. És una xifra alta, lluny de Tres Torres (el barri amb més percentatge de rendes mixtes amb el 38%), però encara més de la mitjana de la ciutat, que se situa en el 25%.
A més, per l’alt índex d’ocupació del barri, la seva població majoritàriament adulta i amb alts nivells d’ingressos i estudis (sumat a la seva oferta d’habitatge cara i la baixa presència de col·lectius vulnerables o amb precarietat laboral), la necessitat d’ajuts públics és força baixa. És per això que els ingressos per prestacions socials representen només l’11% de la renda total de les llars, indicador d’una baixa dependència del sector públic.
Creix la renda disponible a Vallvidrera el 2022
El creixement de la renda a Vallvidrera durant el 2022 (període que analitza l’informe), un creixement del 6,5% respecte al 2021, supera fins i tot la mitjana del districte, alimentat per l’augment de les rendes mixtes (+13,6% anual). Això evidencia que, malgrat situar-se lleugerament per sota dels seus veïns de districte, no és notícia que Vallvidrera es consolida com a espai d’alt valor immobiliari amb una alta presència de professions liberals d’alts ingressos, expats i famílies d’un perfil que consolida el barri dormitori: i si era cert que això era Suècia?
Amb perspectiva de ciutat, aquesta dinàmica interna dins el mateix districte reflecteix un patró preocupant per al conjunt de Barcelona: el creixement de les zones d’alt poder adquisitiu s’accelera, però el més preocupant és la distància econòmica relativa —la diferència gradual entre barris independentment de la xifra concreta— que hi ha amb els barris de rendes baixes o molt baixes.
L’informe constata, doncs, que Barcelona es consolida com una ciutat profundament dual, on ni tan sols si analitzem els barris del nostre districte podem constatar una distribució homogènia, però on la distància relativa amb els barris més empobrits és cada cop més gran.
Els debats sobre el model de ciutat —sobre l’habitatge assequible, la fiscalitat progressiva, la pèrdua de la cultura i la llengua als barris o la contenció de l’especulació immobiliària, és a dir, allò que fa de Barcelona “Barcelona”— tenen aquí el seu nucli dur. Sembla que no es tracta només de barris diferents, sinó de dos projectes de ciutat que avancen en direccions contràries. Alea jacta est.