Ell és el nostre personatge d’aquest número. I ho és perquè enguany la Pujada a la Torre ha celebrat les 30 edicions. El dissabte 10 de setembre del 1994 32 intrèpids veïns de Vallvidrera van ser els primers en participar en aquesta cursa. Prèvia inscripció a la Kktua o el mateix dia si quedaven dorsals.
Com neix aquesta iniciativa?
Uns anys abans i amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) va arribar la Torre a Collserola. No lluny de polèmica. Però els responsables en aquell moment, el senyor Ponseti, van voler fer alguna acció per tenir una millor connexió amb el barri. En aquella època la Festa Major la feia l’Associació de Veïns i altres entitats, com el Centre Excursionista Àliga. I així xerrant va néixer la pujada. I tot i que vàrem ser poquets, va tenir molt bona acollida entre la gent.
Qui la va córrer? Quin tipus de participants eren?
En aquell moment, i segurament perquè el número era força petit, recordo que hi havia força gent gran. La Rosin Ponsà, la Montserrat Grau o l’Elisa López i la senyora Donzella la van fer en més d’una ocasió. Eren dones molt participatives a la vida de Vallvidrera i això les motivava. Nens força petits i gent jove. Era una activitat més de la Festa Major i el públic havia de ser aquest.
El pes d’aquelles primeres edicions el duies principalment tu…
Bé, jo i en Salvador Piqué, l’Anna Tomàs, el Carles Bonet i més veïns als controls com el Josep Morera (de Can Llavallol)… però sí, el marcatge del circuit, els dorsals, els diplomes de participació, etc. ho feia jo.
I el més complicat?
El càlcul del temps. Marejava —diu rient—. La cursa no tenia un sol temps com ara. Eren dos chronos. Des de la sortida fins al peu de la torre. I del peu de la torre al mirador. El dorsal informava del número del participant i les quatre caselles amb el temps. Després la feinada eren les restes i suplements segons algun dels números escrits. Tot això ho feia amb un programa que em servia de calculadora. Anys més tard l’excel em va facilitar molt aquest moment. Era esgotador.
Quins altres canvis has vist a la pujada?
A banda que ara hi ha un sol crono, sortida i arribada, la massificació: passar de 30 a 200 participants segur que ha provocat canvis i maneres de fer. També, i potser perquè hi ha molta gent, i molta gent molt jove, jo crec que hem perdut gent gran. I no perquè no estigui present a la Festa o a la vida del barri, crec que no arriba que és una cursa per a tothom.
Veig però que la cursa continua sent allò que esperàvem, que fes barri, que fes xarxa. Que fos un moment de fer pinya. I veig que ho continua sent. I segurament el tipus de “cursa”, ni asfalt ni muntanya, fa que el públic sigui d’aquí, o de ben a prop, i familiar. I ara hi ha més categories de premis. Abans amb primer masculí i femení en adults i nens, i primer i primera de Vallvidrera, ja fèiem.
Recordes cap anècdota?
Sí! Penseu que la concessió del mirador de la torre, allà on acaba la pujada, la té el Tibidabo. I un any, i no recordo per què, no vàrem tenir permís per accedir-hi. I el que vàrem fer és allargar-la un pis més (quan li vaig explicar a la Montse Carné, de la torre, va dir que allò no era possible). L’única condició que ens van posar va ser que la gent anés baixant tan bon punt arribava dalt. No podíem fer-hi la xerradeta.
Avui seria possible?
Amb 200 corredors no ho crec. En Ponseti, el director de llavors, ens ho posava tot molt fàcil. Anys més tard amb en Diego Garcia, el seu successor, va ser una miqueta més complicat. Però clar van coincidir dues coses importants: molts participants i els atemptats a les Torres Bessones de Nova York. Però un cop va passar tot, la direcció de la torre sempre va facilitar la participació.
I amb els corredors, algun problema?
Sempre bé, és una cursa familiar. Alguns temps que em corregeixin i poc més. En diferents edicions pujava un noi de Can Caralleu, que es veu que era un fantàstic monitor amb nens, però alhora molt competitiu i guanyava sempre. La gent estava una miqueta enfadada… Però la veritat és que molt pocs problemes.
I en els temps que tinc, un dels participants va fer el tram d’escales en 3’50”, no gaire lluny dels 3’ d’en Kilian Jornet, que també les ha pujat.
Una cosa que hem de saber tots és que el Ramon Tomàs les ha fet totes. I jo cap.
Mai has pujat les escales?
Com a participant mai!
Avui la pujada ja és una tradició. Ho esperaves?
Sí, sí, ho esperàvem. És una cursa original, és popular i familiar i dins la festa havia de tenir el seu espai.
La covid va fer interrompre una edició, algun cop havies patit per si s’havia d’anul·lar per mal temps?
Mai va passar; s’ha fet amb poqueta pluja, amb boira i humitat. Però sempre s’ha pogut córrer.
Hi ha dues coses que miro amb molta estima a Vallvidrera: les 24 h de ping-pong i la cursa. Sempre veig la torre i recordo que boniques són les fotos quan es veu la gent pujant. Estic molt agraït per haver-hi contribuït i veure que segueix endavant i més gran. Penso que algun cop es podria recuperar els quatre cronos, sobretot perquè a la gent li agrada saber en quants minuts fa les escales. I convidar la gent gran a participar.
Potser al Miquel li haurem de fer una segona entrevista, però ara per parlar de les 24h de tenis taula!