El teatre ha estat sovint present a la nostra muntanya, amb grups amateurs o professionals. Les Pastoretes i la companyia Fontmontina són exemples actuals. Però també cal remarcar que els Dagoll Dagom van preparar els seus primers muntatges al local parroquial del Peu del Funicular, on els anys cinquanta s’havien fet moltes representacions del grup d’aficionats del barri.
Avui recordem l’estada a Vallvidrera de la Pepita Serrador, actriu argentina de pare català i mare valenciana, que va venir a viure el 1950 a la casa del carrer Alberes 47, a la que ella nomenava “El Refugio”. L’acompanyava el seu fill de 15 anys Narciso, que esdevindria famós anys després, amb el nom de Chicho Ibáñez Serrador.
Tota la família Serrador es dedicava al teatre. El pare de Pepita, Esteban, actor nascut a Barcelona, va marxar a l’Argentina a seguir la carrera teatral. Sempre va mantenir un fort accent català. Quan algú, afectuosament, li feia notar, s’estranyava: “Es ca se me conose?”
Entre 1950 i 1958, Pepita va realitzar diversos muntatges teatrals a Barcelona, recollint sempre bones crítiques. Els mitjans de l’època li presten molta atenció, i la tracten com a una gran dama del teatre.
El 1955 encarrega al seu fill Chicho, de només 20 anys, la direcció de “Figuretes de vidre”, de Tennessee Williams, representada en castellà com “El Zoo de cristal” (“The glass menagerie” en anglès,). La van protagonitzar Pepita Serrador, Berta Riaza, Francisco Piquer i el mateix Chicho, que també actuava.
El 1958 la companyia de la Pepita Serrador estrenarà una altra obra de Tennessee Williams, “La rosa tatuada”. Aquesta va ser escrita en bona part a Barcelona, en les freqüents visites que feia l’autor a la nostra ciutat, que era el seu paradís perdut i li servia de refugi per a la creació.
L’actriu i el dramaturg van forjar una bona amistat, i sovint es trobaven a la casa de Vallvidrera.
Una altra obra de Tennessee escrita a Barcelona va ser “Suddenly, last summer”, obra teatral duta al cinema com “De repente el último verano” als països hispànics. Rodada a la Costa Brava, hi ha una escena a la pel·lícula en què es veuen uns nens per la platja fen una mena de desfilada sorollosa amb esquellots i diferents instruments de percussió, escena que l’autor va viure a la platja de la Barceloneta i que va traslladar a l’obra.
La Pepita Serrador també escrivia. Això deia del seu amic el 1959, traduït del castellà al català:
“Tennessee juga un sol personatge en totes les seves produccions. El personatge central femení, que canviarà de forma, edat o condició social, però que la seva ànima estarà sempre empresonada per idèntics complexos.
Blanca Dubois, l’heroïna d’”Un tramvia anomenat desig”, obsessionada a fingir grandeses i embolicada en el remolí del pretèrit és també Amanda, la mare de “El zoo de vidre”, movent-se en les bromes del record; arrossegant la ficció del benestar entre la plata opaca de vells canelobres. I Serafina delle Rose, la siciliana exuberant de “La rosa tatuada”, es fulla del mateix tronc sensual del qual parteixen les passions en desenfrenada carrera, a l’impuls d’una ànima patògena, promotora de sentiments desordenats.
…
Tennessee és afable, però s’endevina en ell una com espècie de màscara, en quant l’envolta un grup massa compacte pendent de la seva figura d’autor. Ser el centre l’acovardeix. En canvi, li agrada barrejar-se amb la multitud anònima.”
Després d’una temporada de repòs a Vallvidrera, en detectar-se-li al Chicho un principi de tuberculosi, mare i fill se’n tornaran a l’Argentina on aquest començarà la seva carrera d’èxits a la televisió.
La Pepita Serrador va morir el 1964. El Chicho va establir-se a Madrid, on va triomfar a TVE amb programes com “Historias para no dormir”, i després amb el concurs “Un, dos, tres”, d’audiències estratosfèriques.
Els més vells de Vallvidrera recorden aquells veïns originals, i que la Pepita va deixar molts deutes, mai cobrats.
