El gegantí districte IX de Barcelona -que al 1970 comprenia Horta, el Carmel, Penitents, Verdum, Trinitat i la Vall d’Hebron-, va tindre veritables problemes per obtenir de l’administració un local social i escoles. El patronat va reservar per al local del barri una sala del carrer Roig i Soler. El problema va plantejar-se a l’hora de decidir qui administraria el local. Van oferir-lo a la cooperativa La Puntual que havia construït alguns habitatges al barri, però l’acord no va arribar a bon port i el local social va passar a mans d’una associació de veïns fantasma presidida per “l’ultra” Jiménez de la Santa. Una de les poques coses que va fer l’associació en aquella primera època fou erigir un monòlit en homenatge a Pedro Muñoz Seca en uns jardinets del davant del local social.
L’associació va passar després, al voltant de l’any setanta (1970), a mans d’un militar retirat, González Manrique, que va intentar un pacte amb elements més o menys liberals del barri, vagament personificats per la gent de la cooperativa La Puntual. Va establir-se així un lleuger equilibri de forces però en definitiva l’associació va continuar en una vida lànguida.
Cal tenir en compte l’especial composició sociològica del barri, amb gent de la cooperativa per un costat i els funcionaris i militars per l’altre.
L’única campanya cívica portada a terme per aquesta associació de veïns fou l’organització al barri -un fet molt important- per evitar que tirés endavant un projecte municipal d’abocar les escombraries de Barcelona als vessants de Collserola. Així s’evitarien els desnivells del terreny i al cap del temps, es podria edificar més amunt. Els veïns van organitzar protestes massives a l’Ajuntament que van ser, parlem del 1973, de les primeres que van organitzar-se. La més sorollosa va ser la protagonitzada per nou senyoretes de molt bon veure que van asseure’s a la tribuna del públic en el ple municipal on anava a discutir-se el tema, i a mitja sessió van treure’s els jerseis i mostraren unes samarretes blanques al pit de cadascuna de les quals hi havia una síl·laba que juntes formaven els mots “BA-SU-RAS-COLL-SE-RO-LA-NO”. Mai no s’havia vist una cosa similar a l’Ajuntament i els pregaren que se n’anessin. Foren les pioneres
dels esdeveniments que han anat produint-se els anys següents als plens municipals, deixem ja aquella feta com una petita o gran anècdota, però en aquells moments fou quelcom que aixecà molta polseguera.
Text extret del llibre “Tots els barris de Barcelona” de J. Fabre i J. M. Huertas Claveria.
Recordem aquella cançó de fa anys “Qué lindo, qué lindo es el parque…, el parque es tuyo y es mío…, no
pasaran las excavadoras…, las niñas necesitan el parque…”.