De les boniques, gràcils, delicades i blanquíssimes tórtores que hi havia en un racó del jardí, al costat d’on hi havia la comuna -cortina de sac, tres taulons sobre el dipòsit- en un modern gavial eren molt ben cuidades. Ella, l’última no tenia nom, a la vora de 30 anys ha durat i no sabem si ha mort de vella o per l’aiguat de març.
Al rebedor de casa meva l’aquarel·la de la meva amiga, em recorda les meves, les nostres, les vostres tórtores… L’àvia Madalena, veïna de Vallvidrera, a l’ampit del finestral de la seva reformada masia, hi cuidava tórtores blanques. Un dia vam tenir la immensa sort que algú ens en donés unes quantes. Van criar, van morir… Ella, delicada, bonica, gràcil, tranquil·la, la blanca tórtora era la Pau i m’agradava veure-la i mirar-la. Bé! Ara la recordaré i espero no haver de fer el mateix amb els nostres dies tranquils i amb pau.
El gavial s’ha convertit en llenyer per resguardar els troncs de l’enorme pi de la Font, abatut aquesta primavera. A dalt, ell hi ha penjat una caixa-niu per als ocells… n’hi niarà algun? Els ocells són lliures i rebels… el pit-roig niava a la vella espitllera de casa i les mallerengues fan seus el llimoner i la troana.
Carme Rosa
Primavera-Tardor 2025