Tots hem sentit parlar de l’home del sac! Quan jo era petit, fa molts anys, quan un nen o nena es portava malament, els pares li deien que vindria l’home del sac i se l’enduria. Però ¿qui era aquest personatge tan sinistre?
Diu la llegenda que era un home que va aparèixer a mitjan segle XIX en plena revolució industrial amb la construcció del primer ferrocarril del país, el tren de Barcelona a Mataró inaugurat el 28 d’octubre de 1848. Diuen que es passejava per la ciutat amb un sac i que quan veia una finestra oberta, entrava i s’emportava els nens i nenes que no es portaven bé.
Des d’aquell moment els pares van aprofitar aquesta història de llegenda per fer por als nens que no es portaven bé, fins a la segona part del segle XX. Ara seria impensable crear tant de pànic en un infant.
Avui toca escriure sobre la història d’una bona persona que comprava sacs usats al Colmado Tomàs de Vallvidrera.
La meva mare i el meu pare tenien un colmado a la plaça de Vallvidrera. Quasi tots els gèneres que ho permetien venien en sacs i es venien al comprador a granel en paperines. Les paperines, de paper com bé diu la paraula, eren de diferents mides i qualitats: les més petites eren per a uns 100 grams, en forma d’embut i es feien servir per a olives, tramussos, polvos de sabó o escames, sal, etc.; per a quantitats més grans les paperines eren de forma cilíndrica amb obertura per la part de dalt, per als productes secs com arròs, llegums, xocolata en pols, sucre, farina, pasta de sopa, etc. També hi havia paperines de paper d’estrassa, de color gris, que és un tipus de paper bast, aspre al tacte i un pèl gruixut. Els botiguers tenien molta traça per tancar les paperines i demostraven tenir l’ofici ben après.
Però tornem a com arribaven al colmado tota classe de llegums secs, menjar per a conills i gallines, sucre, farina, etc. En sacs. I aquí apareix el nostre home dels sacs.
La història des del punt de vista d’avui costa de creure, però és totalment certa i ens demostra com les coses van canviant, i que la gent d’abans era d’una altra pasta.
D’una forma periòdica, cada quatre o cinc mesos, venia amb bicicleta des de l’Hospitalet de Llobregat un home que comprava sacs en bon estat i també els que s’havien d’apedaçar. Aquest senyor era molt atent i honrat amb els tractes, devia tenir de 40 a 50 anys i prim com una teia.
La primera operació que feia era triar els sacs per qualitat; n’hi havia uns de roba blanca de qualitat, en bon estat, que eren els de sucre, que penso que venien de Cuba, i dels quals la meva mare també en feia davantals. Els altres eren de roba de sac, més basta. Cada classe de teixit tenia un preu. Feia la tria posant-los segons la qualitat de la roba en piles al terra de l’entrada del colmado i a la vorera carrer avall.
El nostre personatge, el sacaire com li dèiem, feia uns feixos d’un embalum respectable, i a la seva bicicleta que tenia un portapaquets de mida generosa al davant del manillar i un altre al darrere, hi col·locava els farcells ben lligats, a més d’un altre paquet de sacs sobre l’eix central de la bici i un altre a la seva esquena com una motxilla. I després de pagar el preu del tracte, cap a l’Hospitalet hi falta gent.
Amic lector, ¿eh que costa de creure avui dia tant de sacrifici de venir de l’Hospitalet, tot pujada i en baixar tot baixada, envoltat de sacs per tot arreu amb una bicicleta sense cap canvi de marxes, que devia pesar d’allò més? Però jo ho vaig viure, i el sacaire, de qui no vaig saber mai el nom, sempre tenia la rialla a la cara. Ben segur que el sacaire de Vallvidrera no va fer mai por a cap nena ni nen.
Avui dia tot ve ben empaquetat i sovint amb plàstic… De vegades val més l’embolcall que el contingut. Potser hauríem de tornar a les paperines i als sacs com a matèries més renovables.