Vaig arribar a Vallvidrera amb onze anys i, des d’aleshores, sempre he arrossegat una sensació estranya: encara avui, després de 49 anys, hi ha qui em mira com si fos un foraster. Per sentir-te del poble, havies d’encaixar en una xarxa de noms i relacions que tothom donava per sabuda. Hi havia el senyor Grau, el contractista que portava les obres de la casa dels meus pares al carrer Alberes; el fuster Emili Aznar i el seu nebot Joan Obrador; i, evidentment, en Vicenç, el lampista. Als noranta, ell mateix es va encarregar d’electrificar casa nostra, al carrer dedicat al poeta Gabriel Ferrater. Jo, això sí, vaig trigar anys a descobrir que el seu cognom real no era “Lampista”, sinó Fonolleda.
Vallvidrera és un lloc que viu en un enfado permanent, un tret molt nostre. Enfadat per la negativa de l’Ajuntament de Barcelona a donar-li un codi postal propi; enfadat perquè l’al·lèrgia de les urpes de Sarrià, per a un vallvidrerenc, és com si intentessis domar l’Himàlaia amb una platja tropical. Vallvidrera sempre ha volgut ser una república independent integrada a Barcelona. I si vols entendre el tarannà del barri, has de conèixer en Vicenç Fonolleda, àlies Vicenç el Lampista.
En Vicenç està jubilat. Però a casa meva continua sent el sistema nerviós: ell és qui encén els llums, escalfa la caldera i refreda la nevera. Quan em van dir que es retirava, no m’ho vaig creure; i, després de la incredulitat, em va quedar una orfandat estranya. Per mi, Vicenç i jubilació eren un oxímoron. Un dia, fent-la petar amb uns amics, vaig dir que ell no feia la “feina” d’un jubilat. I sí: jo tenia raó. En Vicenç no es jubilarà mai, per hiperactiu i perquè no hi ha prou vides per encabir-hi la seva curiositat insaciable.
Allunyat de caixes de fusibles i reparacions, aquesta segona vida l’ha volgut dedicar a il·luminar la memòria dels llebrencs a través del cinema. Jo, que sabia de la seva passió per la música —com a acordionista, d’una banda, de festa major—, no tenia ni idea de la seva faceta de cineasta. Un amateurisme al servei de la gent que vol mantenir vives les senyes d’identitat de Vallvidrera. Deia en Raimon que qui perd els orígens perd la identitat, i en Vicenç Fonolleda, àlies Vicenç el Lampista, s’ho ha pres com una missió.
Tot aquest esforç filmat, desitjo que algun dia acabi catalogat a la Biblioteca de Catalunya: la reserva espiritual d’un estat sense estat que també deu molta espiritualitat a cineastes amateurs que han deixat al fons comú documents valuosíssims en formats de 8, 16 o 35 mil·límetres. En Vicenç, amb la seva productora fantasma Cinema Rústic de Vallvidrera, és un home del seu temps: filma històries en vídeo digital. I és que la memòria i la tecnologia poden anar de bracet si al darrere hi ha una ment sensible, amb ganes d’explicar les petites històries, les llegendes i els costums que ens envolten. Com va escriure Joan Maragall:
Ai, boscos de Vallvidrera!, quines sentors m’heu donat!
L’última obra d’en Vicenç és un migmetratge, El darrer diumenge, que narra la història d’una mare i una filla que es dediquen a l’ofici de Minuters: fotògrafs ambulants que els diumenges retraten la gent que passeja per racons de Vallvidrera com la Font de les Planes, la Manigua, la Font de la Teula, la Font dels Pins o el Pantà. Aquests Minuters viatgen des del barri de la Barceloneta fins al Baixador de Vallvidrera carregats amb un cistell amb queviures i una càmera coneguda popularment com a “minutera”, acompanyats, com un gos alat, de la seva gallina Rosalina.
És una història curta, mirada amb ulls d’infant, protagonitzada per un ofici que va desaparèixer quan les càmeres Instamatic van entrar a les nostres vides a mitjans dels seixanta i les Polaroid a principis dels setanta. Quan Vallvidrera es va adoptar l’any 1978, feia deu anys que la Rosalina ja no picotejava pels voltants de l’església de Santa Maria.
I aquesta història rescatada no serà l’última. Un cop obert el pou de la memòria, qui sap què en pot emergir. El meu pare sempre deia que, entre memòria i nostàlgia, preferia la memòria, perquè la nostàlgia és la censura de la memòria. Potser sí. Però les històries que ens mostra aquest artesà del cinema —abans conegut com a Vicenç el Lampista— formen part d’una memòria tan tendra que, perfectament, podria confondre’s amb una nostàlgia necessària per continuar somiant un món d’ahir que pot esvair-se pels signes del temps.
Foto: Vicenç Fonolleda en un reportatge de Betevé. “Vallvidrera és el barri que m’ha vist néixer, és casa meva”
