Em xifla la dita “de tota la vida” i quan així em classifiquen em sento molt honorada, a casa meva de Barna, a la comunitat, a l’Hospital del Mar on vaig treballar 40 anys. “De la casa” posava a les peticions per visites i proves.
Tot va i ve a Vallvidrera i a tot el món. El veïnatge, tot deixa el seu record a les llambordes, les cases, a les fonts, als boscos … Alguns són reiterats com corcons i altres més eteris, d’olor de bosc, de terra aspra i seca o mullada, piuladissa d’ocells, cant d’algun gall sense nord, etc.
De la Montse Servera, llebrenca de tota la vida (d.e.p.) jo recordo la seva iaia Rosalia i el carro de la cansaladeria de fusta al costat de la casa de l’Antonieta -dels Grau- i el seu pare el Pepito Servera, quan treballava amb el Joan de Cal Xuliu (d.e.p.), el fill petit de la Madalena i tots dos sols apagaren el foc al bosc de casa. Gràcies.
I a la Processó de Rams, per la Palma, recordo la mare de la Montse amb el seu germà a coll.
I a la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera de Dalt, el 12-12-1956 ens confirmaren a tu i a mi, la neta de la Rosalia i de la Cinta de Cal Mandó.