Els cotxes de la marca Rugby van ser fabricats en tres fàbriques diferents per la Durant Company, localitzada als Estats Units i Canadà entre 1921 i 1931, amb motor marca Continental de tres velocitats, frens tan sols a les rodes del darrere amb fre de cinta i barnilles i el dipòsit de 10 galons (1 galó = 3,785 litres). Aquesta és la descripció del primer cotxe que van tenir els meus pares durant molts anys.
En aquella època, 1925-1940, els magatzems majoristes posaven dificultats per pujar a Vallvidrera per subministrar el “colmado” que tenien els pares a la plaça de Vallvidrera, i aquí apareix el Rugby T-829 de segona mà que va venir de Tarragona a través d’uns familiars de la família Herrando de Vallvidrera.
En un principi el cotxe era descapotable i per adaptar-lo al servei que havia de fer es va transformar quasi totalment, tan sols van quedar: xassís, motor, canvi de marxes, embragatge, dipòsit de combustible, radiador, para-xocs i poca cosa més. Tot seguit en un cementiri de cotxes vam comprar una cabina amb tots els estris, amb els comandaments del tauler d’un cotxe marca Essex, actualment desapareguda; les llantes amb radis de fusta van ser substituïdes per llantes metàl·liques, els frens amb tambors i frenada a les quatre rodes, la cardan (junta de transmissió de la força a les rodes del darrere) i el diferencial, l’eix del davant i el joc complet de direcció i tots els detalls petits es van posar d’un Citroën B-14, model que es va deixar de fabricar.
La transformació del vehicle va anar a càrrec de tres experts: l’Emili Aznar, fuster de Vallvidrera que tenia el taller a l’edifici de l’antic Hotel Panorama, que va fer la caixa per a la càrrega; el Joan Vilarasau, manyà de Vallvidrera, i a l’apartat de mecànica, un supermecànic de Sarrià, d’un taller de petites dimensions que es deia Domingo, però que era conegut com el Mingo.
Tot això sense ni permís ni paperassa! El més difícil van ser els neumàtics, perquè en aquella època, 1940, anaven racionats i calia tenir una targeta per obtenir-los, que havia de coincidir amb el número gravat al foc al lateral del neumàtic. Nosaltres no teníem ni una cosa ni l’altra, però a través de ràdio “macuto”, com es deia en aquell temps, després de moltes voltes vam trobar quatre neumàtics sense targeta i evidentment recautxutats. El meu pare li va preguntar al venedor: “I si em para la policia de carretera ¿què passarà?”, la contesta va ser ràpida: “Vostè diu que està en tràmit en una gestoria -va dir el nom que no recordo- i pot anar tranquil”, així de fàcil.
I anava amb Flit
Una altra història relacionada amb el camionet va ser que cada 15 dies venia un corredor, ara en diuen comercials, d’un magatzem majorista de l’Hospitalet a fer la llista de compra i oferir nous productes, i un dia li va oferir un producte nou per matar mosques i mosquits que es deia Flit i anava amb una manxa per escampar el producte. El meu pare li’n va encarregar una garrafa de 8 litres, tal vegada per quedar bé. A la pròxima visita li va encarregar 8 garrafes de Flit, i el comercial es va quedar molt parat i va dir-li: “senyor Tomàs, sí que hi ha mosques i mosquits a Vallvidrera, amb l’aire tan sa que teniu a muntanya”. La contesta va deixar el comercial amb la boca oberta: “no, si nosaltres fem anar el camionet amb el 50% de gasolina i l’altre 50% amb Flit i d’aquesta manera no tenim la dependència de la gasolina que ens toca de racionament a través de la targeta i ens en sobra”.
Avui dia està en el punt més alt el cotxe elèctric, però la meva mare i el meu pare es van treure de la màniga un producte per fer funcionar el cotxe que tenia tres coses positives: primer, i molt important, no patir pel subministrament del combustible per al camionet; segona, fumigar els entorns de Collserola, i tercera, el Flit era perfumat!
Aquest Rugby T-829 se’l va quedar un veí del pantà de Vallvidrera durant vuit anys més. Acabaré la història recordant el mecànic de Sarrià, el Mingo, el fuster i el manyà de Vallvidrera, l’Emili i en Joan, per l’obra es pot dir d’art que van fer amb el T-829.
Foto de portada: Cisco Tomàs al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), 2025
