Amb el número 111 de TMB començava la xarxa d’autobusos petits capaços d’entrar als carrers més estrets de la ciutat
Article publicat originalment al diari El Jardí el 04/10/2024.
Era dijous 15 de setembre de 2016. Dotze de la nit. Una munió de llebrencs omplien la plaça de Vallvidrera amb una pancarta encapçalant la concentració festiva. Era un dia somniat per a molts, imaginat, lluitat. L’Assemblea de Joves de Vallvidrera feia temps que treballava per aconseguir que el poble tingués un transport públic nocturn que permetés al veïnat arribar a la muntanya més enllà dels horaris del funicular. S’havien fet concentracions, recollida de signatures, denúncia als mitjans de comunicació, intervencions als plens del districte i fins i tot un curtmetratge que denunciava, en to humorístic, les condicions amb les quals els llebrencs havien de pujar els dies que allargaven la nit a Barcelona. I així és com aquells joves tossuts van aconseguir que s’inaugurés l’N10. Aquella nit de finals d’estiu, una pancarta encapçalava la concentració de rebuda: “Quan el poble lluita, el poble guanya”.
No és cap secret que els drets bàsics i els serveis públics de Barcelona s’han aconseguit gràcies a la lluita de les veïnes i associacions dels barris i que sense aquestes mobilitzacions el transport públic de la ciutat seria molt més deficient del que tenim ara. Un dels primers que ens ho havia ensenyat era Manolo Vital, conegut conductor del 47, que com ja deveu saber, va segrestar l’autobús que pilotava per fer-lo arribar al barri de Torre Baró. Aquell acte heroic que ha ressorgit arran de l’estrena de la pel·lícula de Marcel Barrena, va ser un dels exemples que va encoratjar els joves llebrencs a lluitar pel transport nocturn a Vallvidrera, però el que també tenien al cap aquells noiets, era que feia 20 anys, l’Associació de Veïns del barri havia dut a terme una sèrie de mobilitzacions que no només millorarien la mobilitat de la muntanya, sinó que també aconseguirien modificar la xarxa d’autobusos de tota la ciutat. I és que, sense saber-ho, la inauguració del 111, en aquell moment 211, obria la porta a la creació de tota la flota de busos de barri de la ciutat.
Tirem enrere. A l’any 1996. El veïnat del Tibidabo es despertava amb una notícia temuda des de feia alguns anys. El funicular del Tibidabo tancava portes i deixava sense servei de transport públic a les 60 famílies que vivien al barri més alt de Barcelona. Malgrat ser propietat del parc d’atraccions, el funicular del Tibidabo, havia servit des de feia més de 100 anys per connectar el nucli del cim amb Barcelona. Calia, doncs, fer alguna cosa per recuperar aquell dret bàsic que s’acabava de perdre. Així, el veïnat del Tibidabo, amb el suport de l’Associació de Veïns de Vallvidrera, començava un cicle de mobilitzacions per tal de posar sobre la taula la problemàtica i aconseguir que l’Ajuntament donés una solució.
El veïnat quedava convocat cada diumenge de 12 a 13 h a la Plaça de Vallvidrera per tallar el trànsit que pujava de Barcelona i el Vallès. Una acció que les llebrenques sempre han escollit per a les seves reivindicacions. Des de les mobilitzacions per la Llauna, fins a les protestes per a la Casa Buenos Aires. I així, diumenge a diumenge, tall a tall, molestant i reivindicant, arribava la gran notícia que tothom havia estat esperant. Una setmana abans de la inauguració del nou funicular de Vallvidrera, el maig del 1998, el consistori anunciava la instauració d’una nova línia de bus que uniria Vallvidrera amb el cim del Tibidabo.
Però poc després de començar el servei, es constatava el que tothom imaginava. Els autobusos de la flota de TMB quedaven enganxats a les corbes revirades del barri. Calia, doncs, repensar la solució. Una solució que estava ja en camí, i és que l’empresa metropolitana ja havia encarregat un minibus que havia de servir per superar les pujades, baixades i corbes tancades del recorregut. Aquest nou vehicle que TMB estrenava a Vallvidrera ampliava les possibilitats de servei a altres barris de Barcelona. Així, posteriorment es creava la nova xarxa de Bus Barri a tot Barcelona, amb autobusos petits capaços d’entrar als carrers més estrets de la ciutat. Per això, la línia llebrenca és la 111. La primera.
És evident que segrestar un bus per millorar un servei públic és espectacular, però no hem d’oblidar que a Barcelona hi ha molta gent que amb petits gestos, petites lluites, petites accions aconsegueix millorar la vida dels barris i Vallvidrera n’és un bon exemple. Números com 47, N10 o 111 han de servir a les generacions actuals i futures per inspirar noves quimeres possibles. Sí. Si el poble lluita, el poble guanya.
La foto de portada va ser feta el 1998 al carrer Navarro Reverter/plaça del Funi, de l’autobús 211, precursor de l’actual bus de barri 111. Arxiu TMB.