L’evidència científica sobre el canvi climàtic és aclaparadora. Els estudis palesen que són les activitats humanes, especialment la crema de combustibles fòssils i la desforestació, les que han alterat i continuen alterant l’equilibri climàtic del planeta. Davant del repte inqüestionable, les organitzacions científiques monitoritzen i modelen els efectes del canvi climàtic sobre la biosfera i sobre la societat; mentre governs, institucions i ciutadans lluiten per mitigar-ne els impactes.
Primeres nocions d’un canvi climàtic causat pels humans
Tanmateix, el primer científic que va alertar sobre aquestes alteracions va ser el naturalista prussià Alexander von Humboldt (1769-1859). Pioner en la concepció del clima com una xarxa interconnectada amb els fenòmens naturals, la seva visió va resultar revolucionària en una època en què predominava la creença que la humanitat podia millorar la natura a través del coneixement i la raó. En la segona meitat del segle XVIII, la natura ideal era concebuda com a vergers exuberants, arbres carregats de fruits, horts politis i praderies on el bestiar pasturava en harmonia.
Durant el seu viatge per Amèrica del Sud (1799-1804), Humboldt va observar que la tala dels arbres circumdants i la desviació dels rius per al reg agrícola havien fet baixar el nivell de l’aigua del llac València. Amb la desaparició del sotabosc, molses, arrels i arbustos ja no retenien l’aigua i la terra restava exposada als elements. A mesura que el sòl s’assecava, els pagesos es veien obligats a desplaçar-se i desforestar noves zones, repetint el cicle.
La gran quantitat de dades que Humboldt va recopilar sobre les característiques geogràfiques, climàtiques i biològiques de les regions que va explorar li van permetre establir les bases per comprendre la interconnexió entre clima i ecosistemes. Tot i que no va formular explícitament el concepte modern de canvi climàtic d’origen humà, va anticipar els efectes de la desforestació en el clima local.
Anys més tard, el 1829, patrocinat pel tsar Nicolau I per explorar els recursos naturals de l’imperi rus—especialment a Sibèria—, Humboldt va obtenir dades rellevants sobre els efectes de la destrucció dels boscos en el clima. Aquest estudi va esdevenir la primera anàlisi a gran escala sobre l’impacte humà en les condicions climàtiques.
Quan va visitar els Estats Units per reunir-se amb el president Jefferson, Humboldt va comprendre que les colònies basades en l’esclavitud, el monocultiu i l’explotació no només sustentaven un sistema d’injustícies, sinó que també provocaven una devastació mediambiental. Per això, defensava que les qüestions socials, econòmiques i polítiques estaven profundament connectades amb els problemes ambientals, i que era responsabilitat dels científics analitzar els elements variables en l’economia de la natura. Una idea sorprenentment moderna, encara avui no assumida per tothom. Tot forma part d’un mateix sistema: el destí de la terra i el destí dels humans són indissociables.
La informació entre científics i la guerra
Segons Humboldt, calia fomentar el lliure intercanvi d’informació, la unitat entre els científics i la comunicació entre disciplines, principis que avui dia continuen sent pilars fonamentals de la ciència. Mantenia una relació mútua de respecte i admiració amb el naturalista, explorador i botànic britànic Joseph Banks (1743-1820).
Banks havia viatjat amb Cook en la seva primera expedició i va donar a Occident eucaliptus, acàcies i mimoses. Prop de setanta-cinc espècies animals i vegetals duen el seu nom. Com a president de la Royal Society, Banks va oferir a Humboldt contactes i suport institucional durant les seves visites a Anglaterra el 1790 i el 1804, fet que va enriquir la seva recerca global.
Malgrat les guerres napoleòniques, Banks defensava la col·laboració científica per damunt dels conflictes polítics i ajudava els científics francesos proporcionant-los passaports i suport. Creia fermament que la ciència transcendia fronteres i guerres: «La ciència de dues nacions pot estar en pau, malgrat que la seva política estigui en guerra». Per aquest motiu, en temps de guerra, Humboldt li va confiar els espècimens recollits durant el seu viatge a Sud-amèrica.
Alexander von Humboldt, visionari avui gairebé oblidat, va esdevenir un dels científics més influents de la història en revolucionar la manera d’estudiar la natura. Va concebre la Terra amb un enfocament integrador, molt similar al que tenim ara. Conèixer la seva història ens ajuda a comprendre per què interpretar la natura com ho feia: de manera global, connectant observacions i conceptes sovint classificats en disciplines separades.
Al llarg de la seva vida, Humboldt va tenir moments de profund pessimisme. Advertia d’un futur desolador en què la humanitat, en la seva expansió fins a l’espai, es carregaria els mateixos vicis, cobdícia, violència i ignorància que ja estaven devastant la Terra, convertint altres mons en paisatges estèrils i inhòspits.
Sense saber-ho, els coneixements del medi ambient beuen de la seva visió. La recerca climàtica se guia pel seu enfocament interdisciplinari, analitzant l’efecte integral de les variables naturals i el seu impacte en la vida humana. Mantenir viva la perspectiva humboldtiana és essencial per afrontar els reptes del nostre temps. Les lleis dels homes poden canviar; les de la natura, no.
Imatge: Humboldt i Bonpland, a la selva amazònica del riu Casiquiare (Eduard Ender, 1850). Wikimedia