Gràcies per tant, sempre hi seràs
El 20 de maig al vespre em comuniquen la notícia per Telegram: “La Thaïs m’acaba de dir que dijous es va morir la Núria de les Flors”. La Núria de las Heras? La Núria de les Flors? La Núria del teatre?
La Núria vivia a Vallvidrera, a dalt de tot de la Drecera, pujant a mà dreta. Un pis amb vistes cap al mar, un pis on podia veure o endevinar el lloc de la seva infància, el Peu del Funicular.
Com la recordarem? Aquella senyora gran que seia últimament al replà de l’exMandarina? La tia de la Thaïs? Aquella senyora que sortia un moment de la botiga de les flors per mirar la plaça? Aquella jove que es va casar amb el Pere Adam? Aquella noia guapa que venia del Poble Nou de Vallvidrera i feia teatre?
L’última vegada que ens vam veure va ser a la Drecera, ella baixant i jo pujant, un matí d’hivern assolellat, segur. Felices de veure’ns, vam seure a la vora de les seves escales, les de l’actor Morano. Vam parlar… Del temps, fred o calor o pluges?
De la salut, la nostra. Del passat. De les nostres vivències compartides. Del seu
èxit teatral al nostre barri*. Per a mi la Núria era un Personatge i una Persona estimada.
*El Peu del Funicular de Vallvidrera. Història d’un barri (2014)