Magnòlies!

Magnòlies! No en feu mai un ram… el perquè ho ha de descobrir cadascú com tant en els nostres dies.
En aquells 1950, sota un bigotet, nosaltres la Cuqui, la Lali, el Nin i jo jugàvem…

Caminàvem pel taulat blanc, groc, blau de relliscós trencadís d’un passat gabial. Corríem pel gran i bell jardí de fonts seques, les figures espellifades pel temps, i a l’ombra, entremig d’altres arbres, hi havia aquell magnolier. L’olor de les seves flors, aquells jocs d’infància estan en el millor record malgrat ser un obscur temps.

Al sol de primavera amb la Rosalia d’ara i amb l’Evtushenko, poeta d’ahir.