Hi ha un moment, un instant petit i aparentment banal, que resumeix bastant bé el que està passant al barri.
Una família amb criatures vol anar amb bicicleta fins a l’Escola Tàber o al Costa i Llobera, dues escoles públiques de barris veïns que formen part del dia a dia de moltes famílies llebrenques. Aquest gest, que forma part de les rutines que construeixen vida de barri, ha passat a ser un esport de risc. Ara les famílies —i les criatures que ja hi anaven soles— ja no poden passar pel passeig de les Aigües i els diuen que han d’anar per la carretera.
I en aquest gest, tan quotidià, hi ha tota una pregunta: en quin moment ser veïns de Vallvidrera s’ha convertit en una cursa d’obstacles?
Vivim dies estranys. En plena crisi per la pesta porcina, amb restriccions que afecten directament el veïnat, no sabem encara com es podran fer activitats que són part essencial del barri: el Liternatura, les festes majors, els casals d’estiu…, Tot queda en suspens.
I, mentrestant, passen coses que costen d’entendre. Cada dia, el bus 111 puja carregat de visitants cap al Tibidabo. El funicular va ple, cada cop més sovint, cada dia de la setmana. El barri fa temps que suporta una pressió creixent i insostenible de turistes i visitants. I ara, a més, sabem que el Tour de França passarà per Vallvidrera.
És inevitable preguntar-se: què busquen realment aquestes mesures? Si es tracta de frenar la pesta porcina, per què hi ha activitats i fluxos que no només es mantenen, sinó que es reforcen? Per què allò que es limita és, sobretot, la vida quotidiana del veïnat?
La sensació és incòmoda, però cada cop més compartida: Collserola es gestiona pensant en qui la visita, no en qui hi viu. Com si el barri fos un decorat. Un lloc bonic per passar-hi, però ple de traves per quedar-s’hi i fer-hi vida. I mentrestant, el que realment sosté el barri es va fent més difícil: moure’s amb seguretat, organitzar activitats, trobar-nos, mantenir viu el teixit comunitari.
Encara queda, però, espai per a l’esperança.
Per sort, els barris de muntanya tenen un teixit comunitari persistent. Quan ens trobem, passen coses. Som capaces d’organitzar uns Pastorets espectaculars —aquest any faran 25 anys—, de tirar endavant no una sinó dues festes majors, la d’estiu i la d’hivern compartida amb tots els barris de muntanya. Som capaces de mobilitzar-nos perquè la Buenos Aires es quedi a Vallvidrera (esperem poder donar-ne bones notícies ben aviat). I aconseguim que la nostra associació de veïns l’any passat fes 75 anys, mentre que la de la Font del Món enguany en farà 100.
La dimensió comunitària hi és, i és forta. Però no és automàtica. Perquè això continuï, cal que siguem més. Més persones fent pinya, més veïns i veïnes implicant-se, més gent disposada a defensar una idea molt simple: que Vallvidrera no és només un lloc per venir, és un lloc per viure-hi.
I això, o ho sostenim entre totes, o s’anirà fent cada cop més difícil.
Així que ja ho sabeu: si voleu ajudar a fer que aquest barri continuï sent un lloc tan únic, us animem a sumar-vos a alguna de les iniciatives comunitàries que hi ha —que no són poques. Nosaltres, aprofitant l’ocasió, posem la nostra falca i tanquem recordant-vos que cada segon dimecres de mes a les 19.00 ens trobem al mercat per continuar fent pinya. La pròxima reunió serà el dia 12 de maig. Us hi esperem.
P.D. Parlem-nos una mica més bonic als grups de WhatsApp del barri. Al cap i a la fi, som veïnes.
Si encara no ho ets, fes-te de l’Associació de Veïns aquí
