El passat 27 de febrer quedarà ja a la memòria dels llebrencs. L’empresa era complicada, ja que per primera vegada a la història el Club de Cúrling de Vallvidrera havia d’agafar escombra i pedres i enfrontar-se com a local a un rival forà. Evidentment, i per assegurar la jugada, es va escollir la modalitat indoor-plàstic que permetia als equips participants fer una bona preparació prèvia al partit i definir, amb temps, l’estratègia.
El rival no era un altre que el Club de Cúrling Sarrià Internacional. Un equip de recent creació que, tot i que no semblava tenir grans coneixements en cúrling, posava en risc l’hegemonia del nostre gloriós club invicte des de la seva fundació el 1540. Els dos equips es van citar al Mercat Cultural de Vallvidrera per inaugurar els actes de la Festa Major d’Hivern el mateix divendres 27 i jugar un únic partit a 8 ends (terme que s’utilitza en llenguatge curlinià per determinar la quantitat de períodes del partit).
El partit va començar de la pitjor manera possible pel combinat llebrenc perdent el primer end per 4-0. Fet que feia gairebé impossible la remuntada si no fos per la quantitat de cerveses sarrianenques que es van obrir en conseqüència i que, molt probablement, van ajudar a obrar el miracle Blau i Verd. El partit va arribar al final del setè end amb un empat in extremis que deixava el derbi en mans dels 8 herois responsables de l’últim període.
I així va arribar l’última pedra llebrenca magistralment dirigida per Alex Massana. Un tir que quedarà a la memòria dels presents, que hauria de ser portada de la Vall de vidre, sortir als millors resums esportius de l’any i ensenyar-ho al Nabí, als Xiprers i a la Puput. Un tir que no hagués servit de res si l’últim integrant sarrianenc no hagués enviat la seva darrere pedra fora abans de travessar la meitat de la pista. Un tir explicat, presumptament, per l’estat festiu del jugador.
I així és com s’escriu la història i com Vallvidrera es va apuntar el primer clàssic antibarceloní. La tornada ja té data. Serà el 6 d’octubre a Sarrià. Llebrencs, llebrenques, prepareu bombo, trompeta i estendard que el club de Cúrling Vallvidrera us necessita.
Que la gloriosa victòria no faci caure en l’oblit l’enèsim intent de jugar al pantà que es va dur a terme l’endemà. Després de l’himne, el xoff va ressonar per les valls de Collserola amb resignació i la determinació que l’any que ve sí, Jugarem. El matí va acabar amb el segon derbi del cap de setmana en què Sarrià i Vallvidrera van competir per qui feia el millor fricandó.
Evidentment, amb Lluís Bosom i Neus Regada remenant olles i cassoles, els barris de muntanya es van apuntar l’última victòria de l’any.
