El dissabte 20 d’abril el Casino de la Floresta va acollir l’acte “Collserola en perill: Present i futur per a una serra”. Organitzat per diferents associacions de veïns i veïnes que viuen al Parc, la primera taula va permetre abordar aspectes del present de la prevenció d’incendis. Amb la presència de Raimon Roda (gerent del Parc de Collserola) i Antoni Mur (inspector del Cos d’agents rurals de la Generalitat) vam coincidir en la urgència d’avançar en plans d’autoprotecció en tots els barris de muntanya. A tots els participants va sorprendre que només els barris de les Planes de Barcelona disposessin de Plans d’autoprotecció. Seria urgent que la resta de municipis que porten anys incomplint la normativa, avancessin en el seu disseny ja que és una eina fonamental per a la informació, formació i coordinació dels veïns en cas d’incendi forestal.
També es va exigir que es fexibilitzés la norma Granada. Es un contrasentit que els veïns que, per una banda estan obligats a netejar les seves parcel·les i tallar arbres, es vegin obligats a pagar milers d’euros per cada arbre que han de tallar.
Per últim, els agents rurals de la Generalitat van reconèixer que les franges de protecció estan mal fetes. En els seus informes de l’any passat han pogut identifcar com moltes franges no estan executades i les que sí ho estan, no respecten la normativa. Els arbres continuen a menys de 6 metres de distància o en altres ocasions les copes dels arbres es toquen.
En la segona taula, centrada més sobre el futur de Collserola, Marti Boada (ambientòleg) i Martí Rossell (bomber dels CRAF) van cridar l’atenció sobre la necessitat de preparar-nos per als incendis de sisena generació. En un context de canvi climàtic com en el que ens trobem, és inevitable que la serra, tard o d’hora, acabi cremant. Cal ser-ne conscients per, sense por, començar a preparar-nos. Crec que tots els assistents -tant veïns com representants de les administracions afectades- vam veure clarament que per això cal més inversió, el disseny de noves polítiques públiques de gestió forestal, de plans d’autoprotecció i de nous marcs normatius per fer-les possibles.
Crec que tots els assistents vam prendre consciència que es va fer un pas endavant en el diagnòstic. Però la urgència climàtica és tan enorme i els anys de desídia han estat tants, que molts tenim la sensació que els passos que es van fent encara són pocs. Necessitem un acord de ciutat. 30 anys després dels jocs olímpics del 92’, ja seria hora que Barcelona doni l’esquena al mar, i comenci a mirar a la serra. Ens hi juguem molt.
