Va ser l’últim dia del maig, a les 3 de la tarda. Tornava del Cívic on havia dinat, a fora. Pujava per la vorera, sola. En arribar a la volta cap al Condis, la vaig veure, arraulida a la barana, morta. Era una serp llarga, primeta, grisenca amb taques verdes. No l’havia aixafada cap vehicle, només tenia algunes macadures al cos. Matada a cops de pedra? Venia del bosc, pel camí dels Nesprers. Ferida, havia travessat el carrer, havia pujat per l’asfalt i exhaurida s’havia aturat per morir contra la barana d’un supermercat.
Era una colobra? Massa prima. Un escurçó? Massa llarga. Una serp de vidre? No. Parlant amb amics i consultant llibres, era sense dubte una serp verda (Malpolon monspessulanus), inofensiva com totes les
serps.
Tanmateix, quan era petita les serps em feien por i potser fàstic. Al camp, al bosc o a la vora del riu,
eren l’Enemic. “Mira on poses els peus, no sigui que trepitgis una serp!”, “No aixequis pedres, que a sota hi
ha escurçons! Et pots xuclar la ferida i empassar-te el verí… Només tens 3 hores per…” Als pobles contaven històries tràgiques sobre les serps, inventades o no? La maledicció bíblica? Déu diu a la serp, la d’Adam i Eva: “Seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs.
T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida” (Gènesi 3).
-Invitació a l’espectacle reconfortant de la Natura-
Després de les pluges generoses de la primavera, anem pels camins del bosc. Els marges ens ofereixen flors de tots colors. Les celidònies, les malves, les borratges, els liles de terra, l’arítjol, l’estepa negra, l’estepa blanca, la ginesta, la corretjola i una candelera. Aprenguem-ne els noms i quan tinguem els ulls plens de bellesa, aturem-nos i escoltem. El xerroteig dels ocells, el brunzir dels insectes i la fressa d’una
serp que fuig entre les herbes.