«Li ho prohibeixo que estudiï els roures de Collserola»
ORIOL DE BOLÒS
Si la medicina no és una ciència exacta, l’estudi botànic dels roures la supera moltíssim en inexactitud. Sobre un mateix exemplar diversos botànics han vessat opinions divergents, totes amb una base creïble; però sovint ben contraposades. Sempre hauria de ser primordial examinar al microscopi els pèls o tricomes de les fulles joves primaverals dels roures abans de fer un diagnòstic agosarat.L’exemplar tipus de Quercus cerrioides recollit a Valldoreix va desaparèixer de l’herbari d’en Costa: qui sap si per simplificar la feina als botànics com ara Oriol de Bolòs. Ell va enverinar un cop—segons comunicació personal gens compungida—Pius Font Quer, al qual se li havia dedicat una altra espècie de roure (Quercus fontquerii). Com era d’esperar, Bolòs no acceptà aquestes dues espècies a la “seva” flora dels Països Catalans. Una tercera espècie va ser descrita per Sennen, a qui Bolòs ridiculitzava. Es tracta d’una espècie del grup de Quercus petraea: Quercus puigii. Sennen, germà de la Salle de la Bonanova, també va descriure Quercus viverii de Collserola. Val a dir que Quercus viverii tampoc figura a la flora de Bolòs. La raó segurament deu ser que estava dedicada al baró de Viver, el mateix que va fer empresonar tres mesos el pare de Bolòs per un manifest catalanista/separatista tot invitant-lo abans a retractar-se. Per afegir més incorrecció política a l’espècie, un dels tricomes característics que tenen les fulles d’aquest roure és en forma de creu gammada (imperfecta).
1) De Quercus cerrioides en tenim un bon exemplar al barri de Mas Sauró a la cruïlla entre els carrers de la Font dels Pins i del Torrent del Rovelló, just per sobre el contenidor de la sal. Mirant els pèls o tricomes de les fulles coincidiríem amb A.D. Camus, autoritat mundial en el gènere, que es tracta d’una varietat de Quercus pubescens. Ella, gràcies a Carisso, director de l’Institut Botànic de Coïmbra, va poder examinar l’exemplar tipus allí. Carlos Vicioso també acceptà supeditar Q. cerrioides a Q. pubescens. A més, a la seva monografia el dibuix de Paula Millan reflecteix l’aspecte de l’esmentat roure de Mas Sauró. [En canvi, Schwarz, en absència de l’exemplar tipus a Barcelona, creia que Q. cerrioides era una simple subespècie o equivalia a Quercus faginea, cosa que recollí Francesc Masclans a la seva guia dels arbres]. Resulta sorprenent com actualment les “autoritats” del Parc etiqueten tots els roures com a Quercus cerrioides.
2) De Quercus puigii n’hi ha un exemplar potser no del tot pur just uns 5 metres més amunt seguint el carrer del Torrent del Rovelló, pujant a la dreta. A l’herbari d’en Sennen, que és a l’Institut Botànic de Barcelona a Montjuïc, podríem veure’n més mostres. Tots els pèls de la major part de les fulles són simples. I això és ben excepcional als roures de Collserola.
3) De Quercus fontquerii en tenim un exemplar magnífic a Molins de Rei, al fondal de la Riera de Sant Bartomeu, just passat el trencall que puja a Can Tintorer des de la carretera BV-1468, prop del poble, després dels plataners, riera amunt. Els roures que serviren per mostres d’herbari com exemplars tipus de Q. fontquerii ara ja són morts (Sant Marçal / Font del Mal Pas a Canyamars). Otto Karl Anton Schwarz, botànic alemany que va publicar un estudi del gènere a Catalunya, va descriure aquesta espècie i en reconegué la presència a Molins de Rei, sobre material recollit per Sennen.
4) De Quercus viverii en podem contemplar un bon exemplar al passeig de Solé i Pla 6, sobre mateix del petit i concorregut camp d’esports (futbol/bàsquet) de Les Planes. Carlos Vicioso encertà quan corregí Schwarz en afirmar que més que Quercus robur era Quercus mas qui intervingué en la creació d’aquesta espècie, junt amb Q. canariensis. [Els botànics madrilenys no és d’estranyar que hagin substituït el nom de Quercus mas pel de Quercus huguetii, ja que el cognom Mas els porta malastrugança].
5) Podríem afegir a aquesta llista prohibida el roure del Parc de la Font del Racó, a l’avinguda del Tibidabo. Es tractava d’un roure magnífic, amb el tronc d’una cosa d’un metre de diàmetre, uns 20 metres d’alçària i una capçada d’uns 30 metres de diàmetre. Fou etiquetat in situ primer com a Quercus robur (2003) i després com a Quercus cerrioides (2006). En examinar els tricomes resultava ser un híbrid de Quercus pyrenaica × viverii. Schwarz reconegué la presència d’aquest híbrid “al Tibidabo”. Actualment in situ no en queda més que uns bocins de la seva soca.
