Recordava un bomber que va dirigir els nostres moviments el dissabte 30 de setembre i el diumenge 1 d’octubre del 2017 al Centre Cívic, ens informava i ens deia què havíem de fer a les moltes persones allà aplegades i a les que hi anaven a votar: ens donava seguretat.
És l’Àlex, veí del Mas Sauró, amb qui he pogut parlar a prop de casa seva, en “un entorn privilegiat” com diu ell. He recordat aquelles hores que ens han quedat gravades a tots els que les vam viure; la tarda del 30, a l’assemblea de les entitats del barri que havien ocupat el Centre Cívic on es va decidir fer activitats continuades i quedar-s’hi a dormir perquè el Centre Cívic no es tanqués; l’arribada del cotxe dels Mossos d’Esquadra a la matinada per precintar el local, però que dos veïns van convèncer-los de no fer-ho perquè hi havia 300 persones disposades a no permetre-ho; l’arribada espectacular de les urnes i, sobretot, el funcionament d’una intel·ligència col·lectiva que va fer que el veïnat s’organitzés: portant els serveis informàtics, que feren front a la caiguda sovintejada de les xarxes, i el cens únic; fent la neteja dels lavabos o proveint la intendència de les persones que atenien les meses de votació i els serveis informàtics…
I uns pocs, entre ells l’Àlex, que coordinaven la majoria de moviments de la ciutadania que anava a votar pacíficament, sempre pendent de les notícies que arribaven de què passava als altres llocs de votació. Em va impactar la serenitat que transmetia aquell bomber, l’Àlex.
Només et coneixia pel paperàs que vas fer l’1 d’octubre. Vas ser un dels que vas guiar i tranquil·litzar la gent…
L’1 d’octubre de 2017 va ser una experiència molt, molt important a la meva vida. No l’oblidaré mai. Quan va començar l’assemblea que portava el Joan Baucells ja vaig veure que calia moderar-la i a partir d’aquell moment vaig sentir que em convertia en el centre… i també que pujava l’ego. Sé prendre decisions ràpidament i això és molt bo per a la meva feina de bomber, però aquells dies al voltant de l’1 d’octubre, va ser una altra cosa, una altra experiència. En molts moments volia plorar, veia que les meves decisions tenien tanta repercussió que tenia dificultats per gestionar-ho. Em sentia tan important perquè tothom confiava en mi.
De què estàs més orgullós?
Sobretot de la xarxa social de Vallvidrera i de tota la muntanya, que va funcionar molt bé organitzant tots els serveis que calia per atendre els milers de persones que van passar aquells dies pel Cívic. A més els bombers ens havíem organitzat per grups de proximitat per apaivagar el moment violent si venia la policia. Volíem usar la nostra imatge perquè la gent se sentís emparada, per calmar els ànims per evitar càrregues i també la resposta violenta de la gent.
Al Cívic érem dos bombers… però quan van dir que els polis que havien pegat al Dolors Monserdà pujaven per la carretera, van venir-ne cinc més ràpidament i ens vam posar amb uniforme al davant del mur humà que volia evitar que la policia arribés on s’estava votant! Però el tap humà al carrer -ara Elisa Moragas-, ja es desfeia perquè els cotxes de la policia havien fet mitja volta al Peu del Funicular, no van arribar mai a Vallvidrera.
Com ho vas viure després?
Doncs em va costar molt gestionar les meves emocions i gràcies a l’ajuda dels companys vaig anar trobant l’equilibri. Però va ser molt, molt difícil. Vaig trigar molt temps a refer-me. Després m’ha passat que políticament he tingut un desengany molt gran perquè les esperances per un món millor, els partits les han frustrat…
Ara parlem de tu.
Vaig néixer el 1977. Vivíem a Sarrià, els meus pares, la meva germana petita i jo, i veníem tots els caps de setmana i per vacances a Mas Sauró, a una caseta prop de la dels avis.
Com arriba la teva família al Mas Sauró?
Els avis Andrés Hernández eren del Rincón de Ademuz -també Racó d’Ademús-, un territori valencià dins de la província de Terol. Van arribar a Barcelona després de la guerra. Tots dos venien de pagès; l’avi era pastor. Primer van anar a un pis familiar a Badalona i després van trobar pis a Barcelona, però amb tantes ganes de muntanya, que quan una de les germanes de l’àvia va trobar un trosset de terra per tenir-hi un hort al carrer Reineta del Mas Sauró, tots hi venien i els meus avis van comprar el terreny del costat.
Com recordes el Mas Sauró dels primers 80?
L’avi Emiliano tenia conills, gallines, cabres puntualment i hort tot l’any. La família Andrés era matriarcal: la meva àvia paterna, Manuela Hernández, era el pal de paller i cada diumenge s’havia de matar un conill, fer la paella i menjar-la junts. Era incontestable! Els nets ja ens hi quedàvem a dormir des del divendres.
Teníeu aigua?
Sempre n’hem tingut. L’aigua ve d’un pou que encara avui dia, amb una profunditat de 12 metres, té sempre 2 m³ d’aigua.
Com era l’avi Emiliano Andrés?
Sé que va lluitar a la guerra civil (1936-1939) i després va anar a parar al camp de concentració d’Argelers, on els que repartien el menjar, que justament eren del seu poble, no notificaven les morts dels companys per poder repartir més menjar entre els que sobrevivien… L’avi va ser de la quinta del biberó -3 anys de guerra a l’exèrcit republicà i després 3 anys de servei militar amb l’exèrcit franquista-. Però ell no parlava mai de la guerra…
Com vas passar l’adolescència?
Vaig anar a l’escola Dolors Monserdà – Santa Pau, després a l’Institut Joan Boscà, però al llarg del BUP em vaig desengrescar; el que ara se’n diu fracàs escolar. L’esport estava molt present a la meva vida, però en els estudis estava ben desorientat. Em van arribar a matricular tres cops al COU! Després em vaig matricular a filosofia. Entrenava molt físicament; feia atletisme i exercicis de força a les pistes universitàries, a prop de la facultat de filosofia. I treballava de cambrer i de porter de discoteca per tenir diners. M’agradava llegir filosofia, però no tenia objectius vitals; estava perdut. Però al tercer estiu un company de la universitat em va dir que buscaven jovent com a personal de reforç en la campanya de prevenció d’incendis: calia passar unes proves per ajudar en la intervenció (recollir mànegues, netejar, etc.). Vaig fer-les i vaig adonar-me que volia dedicar la meva vida a aquell ofici: bomber.
I comences a preparar-te per ser bomber?
Deixo la facultat i començo a preparar oposicions de bomber: dos anys i mig d’estudiar molt i continuar amb la formació física. Es presentaven 4.700 persones per a 100 places. Només les treu qui posa tota la carn a la graella: estudiar i entrenar. Vaig treure la plaça l’any 2005. Ara soc caporal i formador. Temporalment, estic treballant a Berga, però el meu centre de referència és el parc de bombers de Rubí, un parc de mida mitjana.
Ara els bombers ens espanteu molt a Collserola…
El bomber és un pencaire i encara que sembli que fem alarmisme, creiem que ha estat fonamental avisar del risc d’incendi perquè els polítics s’adonin de la importància del tema i hi destinin més diners.
Com és el servei de bombers?
Els bombers de la Generalitat treballem en xarxa. A moltes poblacions ja existien serveis que històricament s’havien autoorganitzat i ara tots aquests serveis depenen de la mateixa estructura. Realment el servei és un monstre; un organisme molt potent perquè tot Catalunya menys la ciutat de Barcelona depèn d’aquest organisme que és mixt; format per bombers professionals (és a dir funcionaris) i bombers voluntaris. Els professionals tenim molta formació; ara els voluntaris també. És l’únic lloc al món on existeix aquesta macroorganització…
Vius al Mas Sauró tot l’any?
L’any 2011 vaig comprar una part del terreny dels meus avis al carrer Reineta i ara hi visc amb la Clara i dos fills: el Mario i la Manuela. L’1 d’octubre del 2017 la petita tenia mesos i li vaig dir a la Clara que jo havia de ser al Cívic… ella ho va entendre i es va quedar amb les criatures, però va patir molt!
Trobeu de tot al barri?
Els meus fills van a l’escola Nabí, que és un centre neuràlgic de la xarxa social de la muntanya en tots els sentits perquè és un catalitzador per conèixer gent i difondre iniciatives. A més tenim el Mercat, que gestionem entre les associacions del barri, i el Centre Cívic. Per fer la compra hem d’anar amb cotxe i l’oferta més barata és la del mercat municipal de Rubí. Però la veritat és que per planificar millor com família ens va millor comprar als grans súpers; potser prioritzem comoditat i rapidesa. El que sempre mirem amb els meus fills és l’origen de la fruita; per no comprar-ne aquella que ve de Sud-àfrica, per exemple!
Com valores la vida al Mas Sauró?
La vida al Mas Sauró és un privilegi! Recordo quan venia casa l’àvia als 80; els taxis no volien pujar-hi; ara gaudim tota l’oferta formativa i cultural Barcelona ofereix; tenim tranquil·litat al barri amb un teixit social creatiu format aquests darrers anys.
Què vols dir amb “teixit social creatiu”?
D’aquí han sortit les Olimpíades d’hivern; el Club del cúrling… tantes altres iniciatives com gestionar el Mercat! A través les festes s’ha fomentat identitat cada barri: Mas Sauró; Mas Guimbau; El Rectoret; Les Planes; Font del Mont; Vallvidrera; Peu del Funicular… Ens coordinem.
El barri Mas Sauró és com una família?
El teixit social barri època avis era supervivència; solidaritat indispensable viure aquí! Ara si tu ho vols el barri t’acull; cobreix necessitats, però et permet viure aire lliure en entorn privilegiat.
Gràcies, Àlex per l’ajuda que vas proporcionar l’1 d’octubre als milers de ciutadans que vam anar al Centre Cívic a votar pacíficament, per la tranquil·litat que desprenien les teves directrius, i per continuar col·laborant a relligar el territori i oferir els teus coneixements a la comunitat.
