Edward Osborne (E. O.) Wilson (1929 – 2021), el major expert mundial en formigues o
mirmecòleg, pare de la sociobiologia i creador del mot «biodiversitat», el dimecres 14 de
novembre de 2007 donà una conferència en un anglès molt entenedor a CosmoCaixa a les 19.30
h. El to des de bon començament va ser d’allò més distès. Xavier Rubert de Ventós (1939-2023),
filòsof, professor a la mateixa universitat que Wilson (Harvard) i amic de la infància de Pasqual
Maragall Mira (a qui acompanyava), es mostrà molt interessat en la sociobiologia. Jordi
Wagensberg Lubinski (1948-2018), director de CosmoCaixa (1991-2005) presentà el
conferenciant i es dirigí molt preocupat a Maragall (nascut el 1941), del qui ja tothom sabia que
començava a patir de l’Alzheimer.
Xavier Espadaler Gelabert, mirmecòleg de la UAB, dissentí de les meves observacions a la finca
del marquès de Sentmenat a Sarrià ― prèvies a aquella conferència ―. Les exposo a continuació.
Segurament l’espècie de formigues que jo més admiro és Aphaenogaster senilis. Alguna feia
servir una palanca amb un bocí de tija d’herba per desplaçar un pinyó que jo li oferia. Alguna en
somnis m’indicava que em saludaria aixecant el cos i fregant-se «les mans» enlaire. Alguna va
sortir molt enfadada del cau tot renyant les que havien introduït unes poques llavors de calonge
(Nigella sativa), que jo ja sabia que eren tòxiques per a les formigues. De seguida li van fer cas i
van recollir les que havien fet entrar per deixar-les fora una mica lluny.
El que em va deixar astorat és el que varen fer unes formigues vermelles menudes ―Solenopsis
?― eixint d’un tercer niu proper. Jo havia deixat uns quants pinyons pelats enmig del niu de
l’Aphaenogaster i del de Messor barbarus. Curiosament, les formigues-soldat no tenien pas més
força que les obreres. Entre les dues espècies s’establí una mena de competència per fer-se amb
els pinyons. Quan entraren en escena les menudes vermelles anaren a l’encontre de les senilis i
les saludaven afectuosament per establir un vincle de confiança. Al cap de molt pocs segons,
però, obrien les mandíbules davant el cap de la víctima i emetien una descàrrega elèctrica,
visibilitzada com una llum blavosa poc intensa. La pobra víctima durant uns dos o tres segons
tenia unes convulsions espantoses; i quan quedava atordida del tot, la menudeta li seccionava
l’abdomen per matar-la. I la feta s’anava repetint. Algunes companyes de la senilis ja recollien els
cadàvers per dur-los a l’abocador de la comunitat. Altres dialogaven amb les Messor per explicar-
los el que els passava i sembla que les entenien, ja que abandonaven el pinyó perquè se’l
poguessin endur les senilis. A la vora també hi havia algun niu de les conegudes formigues
argentines (Linepithema humile), molt menudes i negroses. Però aquí no semblaven molestar les
altres espècies, i fins i tot compartien niu amb elles.
De l’Aphaenogaster em va corprendre la manera de transportar fulles de Medicago per ficar-les al
niu. Primer feien un forat al mig del folíol d’aquest trèvol i aleshores l’aprofitaven per carretejar-lo
des del centre. Així el moviment era molt més estable que no pas el de les formigues tropicals
(Atta) que podem veure al mateix CosmoCaixa. Aquelles formigues quan es queden sota el forat
del niu tapat de poc, adopten una posició admirable com de meditació, amb els les antenes
estirades cap enrere sota el cap.
Recordem que Wilson es va dedicar a les formigues després que un peix que acabava de pescar
quan tenia 7 anys li ferís un ull amb les espines de la cua, i passés mesos sense tractar la ferida. I
també després de quedar-se sord per als sons aguts de les aus, i de no poder disposar d’agulles
per col·leccionar altres insectes, durant la Segona Guerra Mundial.
L’estudi del món de les formigues pot oferir al diletant moltes altres sorpreses impensables per als
ignorants. Abans de matar-les intenteu, per favor, allunyar-les a base d’oli essencial de canyella.