Un encontre fortuït: Era a principi del març d’enguany, al forn de Vallvidrera. Davant meu una senyora jove, amb faccions americanes-llatines agafa una Vall de Vidre de la pila que el Víctor, el forner, deixa cada mes al taulell. Una lectora! Aprofito. Em presento i iniciem una breu conversa de la qual no recordo els termes exactes: Llegeix La Vall de Vidre? És clar… Li agrada? Sí, molt! I segueix amb una frase extraordinària, que sí que la recordo:
– Com és que no m’heu fet cap entrevista?
Trasbalsada, no trobo res a dir!
– Si treballo i porto tota la vida a Vallvidrera!
Xerrem una mica. Ens deixem noms i telèfons i sortim del forn. Una abraçada i una promesa: li faré una entrevista.
Ara, a principi d’aquest mes d’octubre, la Guadalupe Domínguez i jo, la Jacqueline Jacquet, ens hem de trobar a la biblioteca nostra. Una matinada tranquil·la, un lloc tranquil. Arriba la Guadalupe amb un noi d’uns vint anys. Me’l presenta: “És el Daniel, el meu fill”. “Molt de gust!”.
Els faig una foto i el Daniel se’n va: “M’ha agradat conèixer-te, ja ens veurem. Adeu! Adeu!”.
Guadalupe, tinc un munt de preguntes per a tu. Per a tu? Al meu país no et diria “tu”, et diria “vous”.
Al meu tampoc et diria tu: et diria “vostè”! “Vostè” és un símbol de respecte i “tu” un símbol de molta confiança.
Però, som a Catalunya, totes dues parlem català i aquí no tenim ningú per corregir-nos.
Ara tinc una mica de vergonya de confessar-te que abans de veure’ns he consultat un llibre de geografia… mapes, descripció, història… sobre aquesta república d’Amèrica Central: El Salvador. Ara el situo millor, una franja estreta de terres, entre Guatemala i Hondures, al llarg de l’oceà Pacífic… El país on vas néixer!
Sí, vaig néixer a prop de San Salvador, la capital, una mica al sud, a San Miguel.
Del teu país hi ha una imatge que t’agrada recordar?
El volcà! El volcà és present a tot arreu, el veiem des de tots els carrers de la ciutat. La punta, el fum que en surt, la broma borrosa que l’envolta. És el Chapa … Ara t’ho escric! El Chaparrastique! T’ho ensenyo, el tinc al mòbil, ja veus sempre viu, fum, cendres… enmig dels carrers, ens acompanya sempre.
El volcà… I potser les algodoneras. Els camps d’algodoneras.
Quan vas marxar? Quan vas deixar el teu país?
Al meu país hi havia sempre conflictes. La Guerrilla. L’Exèrcit. Grups armats que assassinaven gent. Però vaig marxar el 1989 quan van assassinar jesuïtes. Una barbaritat. La meva família em va dir “No es un país para una chica joven!“. Vaig marxar. Tenia 20 anys.
Cap a Barcelona? Per què Barcelona?
Hi tenia una cosina. Quan em vaig despertar el primer matí a Barcelona, era un 22 de desembre, a la ràdio cantaven la Loteria de Navidad: els números guanyadors! Potser era un presagi? Però havia de treballar!
A Vallvidrera, el primer treball que vaig tenir va ser cuidar dos nens. Els cuidava tot el dia. Nicos i Guillermo! Els portava a la plaça Pep Ventura per jugar. I allí vaig conèixer el meu marit. Treballava en una obra just al costat de la Granja. Vam parlar. Ens vam conèixer a poc a poc. Anàvem a la Granja. Era la Granja del Sancho. I va ser a la Granja que em va donar l’anell de promesa. I ens vam casar.
A Vallvidrera?
Sí, a l’església de Vallvidrera. Ens va casar mossèn Sendra.
Un encontre màgic, amb un final feliç! Potser conec el teu marit… es diu?
El meu marit es diu Antonio Turigas Cortijo. Ell també havia arribat a Vallvidrera de lluny, de fora. La seva família venia d’Algèria. La mare era d’origen espanyola, el pare d’origen espanyol català.
Algèria era “francesa”, oi?
Quan es va alliberar dels francesos, a tots els europeus que hi vivien des de generacions els deien “les Pieds Noirs,” van marxar, obligats, cap als països d’origen…
Sí, ho recordo! L’Antonio era un “Pied Noir”. Una vida que comença per als dos, a Vallvidrera! Un fill… L’escola del fill, la Nabí?
Sí el Daniel va anar a la Nabí. I a partir d’aquí vaig existir a Vallvidrera, era “la mare del Dani!”. I l’any 2000 vaig començar a treballar a la Betània, amb les Hermanas. Allà em vaig sentir útil!
Recordo que amb La Vall de Vidre vam visitar la Betània, que era gairebé la Residència de la gent gran de Vallvidrera. Ja hi eres… Recordo la hermana cuinera. Ens va ensenyar la cuina i se’ns va queixar de les inspeccions de Sanitat, “com si jo no sabés cuinar!”
Sor Dolors! Com cuinava! Tot al vapor! Després vam deixar Vallvidrera i la Betània es va traslladar a baix, cap a Sarrià, a la carretera de Vallvidrera. Un edifici enorme, un jardí enorme i més residents. En diuen un establiment sociosanitari. Ara soc auxiliar d’infermeria. Sempre he volgut ser infermera.
Però les monges són les mateixes i jo soc la mateixa. Ajudem els que arriben al final de la vida. Volen parlar. Volen parlar-me dels seus fills. Volen un gest. Una carícia. En el moment de la mort. A la nit.
Després de veure’ns a la Biblioteca nostra, la Guadalupe i jo ens vam veure a la plaça del Funi, en un banc de pedra, amb vista a la Granja. Per acabar l’entrevista.
I com a conclusió què posem?
Vaig tornar al Salvador 28 anys després d’haver-ne marxat! Ara, el nou president, Bukele, treballa per restaurar l’estabilitat del país, per guanyar-se la confiança del poble.
Però aquí em sento bé, tinc família, amics, bons veïns. Visc al Passatge Negociant.
Com si fossis al teu país. Amb, de tant en tant, una mirada al volcà de la infància?