Segur que l’heu vist al banc de la plaça Vallvidrera o fent un cafè al Trampa. És una veïna del barri de fa molts anys i el 25 de gener del 2025 farà 100 anys. Vaig anar a casa seva a parlar amb ella perquè m’expliqués la seva llarga vida i el secret d’estar tan connectada i estupenda.
La Concha Fernández Gómez va néixer en un llogaret anomenat Veiga, de la zona d’Ourense, un petit poble de cinc cases. Filla de l’Antonio i la Leonor, la seva família constava de quatre germanes i un germà. Va ser una nena feliç, molt moguda, que li encantava córrer, ballar, cantar i sovint jugava a agafar les fruites dels arbres per berenar.
A Veiga no hi havia escola, això complicava l’escolarització i havien d’anar a un altre poblet. Com que a casa es dedicaven a les feines del camp i són molt sacrificades, sovint els nens havien de fer campana i col·laborar ajudant els pares en la cura de les vaques, porcs, ovelles i, sobretot, de l’hort, del qual menjava tota la família.
El seu pare marxava llargues temporades a Cuba a fer de temporer als camps de canya de sucre; per tant, amb més motiu havien contribuït a tirar endavant la casa. Quan va esclatar la Guerra Civil, la Concha tenia uns 11 anys i no recorda ni haver passat fam ni por. Diu que de tant en tant, com que era un lloc tan aïllat, passaven alguns soldats i prou.
A 23 anys i sense el permís dels pares va decidir marxar a Barcelona (va anar d’un pèl que marxa a Alemanya) i va anar a servir en una casa del carrer Balmes. La senyora era molt garrepa i ja des del primer dia li va donar, per a tot el dia, només un tros de pa. La Concha, que mai havia passat fam, es va enfurismar i li va dir a la mestressa que marxava d’aquella casa. N’estava convençuda; era com diu ella: muy echá pa’lante.
Va agafar una habitació al barri xinès (que és com es deia llavors) i molt aviat va trobar feina a casa d’uns senyors que tenien una fàbrica de teixits a Casa Palau. Era una família benestant i amb ells va estar 25 anys servint. La Concha era molt treballadora i també estava empleada a la fàbrica de teixits dels seus amos. Allà va conèixer el seu marit Emilio, que era el xofer dels senyors Palau. Van festejar només 6 mesos; anaven a Montjuïc al Casal de los Gallegos a ballar i divertir-se. D’aquella època en té molt bon record.
Es van casar a Barcelona, sense que pogués venir la seva família. La Concha, tot seguit, va demanar al capellà un justificant per enviar-lo als seus pares i demostrar-los que ja estava casada i que no patissin. Van fer el viatge de la lluna de mel a Veiga i van fer una gran festa. El seu flamant marit era d’Aragó i va ser ell qui li va ensenyar a llegir i escriure amb més agilitat. Va ser el seu primer promès i va ser tota la vida una molt bona persona i un gran company.
Van treballar molt per tirar-ho tot endavant i a poc a poc van ajudar les seves germanes a venir a Barcelona per tenir un futur millor. Ella els va procurar feina i allotjament. Finalment, a 27 anys va tenir el seu primer fill Miquel i al cap de poc la seva filla Carmen. Llavors va ser quan els senyors Palau els van oferir que escollissin un pis d’un bloc que havien comprat a Vallvidrera. La casa es diu casa Bové i d’això ara fa 66 anys.
Se l’estimaven tant i la van tractar amb tant d’amor que van ser com uns pares i ella amb ells com una filla, que en va tenir cura fins al dia de la seva mort. Un cop a Vallvidrera va treballar a dues cases i al menjador de l’escola Nabí, fent la mitja pensió i berenars. Això va durar 30 anys, fins que es va jubilar!
Recorda amb molta estima els nens i els mestres de l’escola, que se l’estimaven molt perquè entre altres coses era molt creativa i li encantava disfressar-se. L’Emilio va tenir Alzheimer i el va cuidar fins a l’últim dia amb molt amor. Es va quedar vídua fa 20 anys.
La Concha va viure independent fins als 88 anys i ara està al pis de la plaça Vallvidrera amb la seva filla Carmen i el seu estimat gendre Jose Luís, al qual adora i és com un fill més. Té dos nets: l’Oliver i el Jose Luís, i cinc besnets: l’Aaron, el Gabriel, el Neo, el Nil i l’Ada. N’està molt orgullosa; he vist que al seu llit hi té una manta enorme amb la fotografia dels besnets. Es pot dir que dorm cada nit amb ells!
En preguntar-li quin és el record més remot que té, m’ensenya una gran cicatriu al braç i m’explica que quan era molt menuda, després d’esmolar la fulla d’una falç als camps d’ordi, gairebé es queda sense braç!
La Concha farà 100 anys aquest gener vinent i només té un petit problema a la vista; del cos i el cap està fantàstica. Li pregunto, per tant, quin és el secret d’aquesta vida tan plena i llarga i em diu que mengem bé, bevem molta aigua, treballem molt i caminem cada dia; que tot això és salut i alegria. Però jo crec que el que l’ha fet viure tant és tot l’amor que ha donat, l’optimisme i l’alegria, i tot el que rep de la seva família.
La Concha és una dona lluitadora que tots admirem molt. Moltes felicitats en els teus 100 anys.
Us esperem el dissabte 25 de gener a la plaça Vallvidrera on farà una trobada per celebrar-ho amb tots els veïns a mig matí.