El nudisme es practica en públic. Els nudistes intenten expressar el seu dret a estar nus. Consideren que la prohibició moral de la pràctica del nu públic és origen de problemes psicoemocionals, entre els quals hi ha manca d’autoestima, pobra autoimatge corporal i morbositat sexual. Evidentment, entre els musulmans ben pocs nudistes hi deu haver.
Els enemics sorneguers del nudisme inviten els nudistes a practicar-lo en climes ben freds. A Rússia hi hagué dos sants nudistes ben venerats: sant Procopi d’Ústyug (mort el 1302 a Novogorod); i sant Basili el Beneit (mort el 1552 a Mosca), a qui se li dedicà la catedral de la capital russa. Devien tenir ajuda sobrenatural per suportar aquell clima.
De polítics nudistes també n’hi ha hagut: Churchill, Merkel, Trudeau, etc. Artistes de cine també, i molts. Entre els científics crec que destacà Benjamin Franklin, qui rebé així a casa seva el president de la nació. Els monarques són més discrets. A Europa el país més permissiu és Dinamarca, seguit d’Islàndia, Finlàndia i Holanda. Però és a França on hi ha més càmpings nudistes. A Àsia els més tolerants són Indonèsia, Tailàndia, Nepal, i cada cop menys l’Índia. Els Estats Units i Canadà superen en permissivitat Mèxic i altres països americans.
A Barcelona en temps de la República del 1931, per sobre de la finca que ara és el Parc del Castell de l’Oreneta, els seguidors de Nicolás Capo (1899-1977) practicaven el nudisme en dies ben assolellats. Això escandalitzava el director del col·legi Tècnic Eulàlia, el senyor Campmany, quan duia allí els nens de l’escola. Ell, però, amb un amic que va arribar a bisbe, de jove ho havia fet a la platja de Badalona. A les darreres etapes de la dictadura franquista els naturistes es reunien a la finca de Can Calopa a la Rierada. Els caps de setmana, però, es vestien mínimament. Un conegut s’havia curat allí de la tuberculosi prenent banys de sol i a base de suc de llimona.
El nudisme actualment està relegat a càmpings especialitzats i platges assenyalades. Hi ha també alguna urbanització o poble nudista, com la de Cap d’Agde (Hérault), Vera (Almeria) o El Fonoll (Conca de Barberà).
El Tribunal Europeu de Drets Humans va declarar el 2014 que la nuesa forma part de la Llibertat d’Expressió (Art. 18 de la Declaració Universal) i que, per tant, està emparada per l’article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans. Però, la sentència del 30 de març de 2015 del Tribunal Suprem d’Espanya deixà als ajuntaments espanyols la llibertat de permetre el nudisme al territori propi. Així a Barcelona es va prohibir el nudisme el maig del 2011 amb els vots a favor de PSC i CiU, l’abstenció del PPC i l’oposició d’ERC i ICV-EUiA deixant excepcions com la platja nudista de la Mar Bella, l’horari nudista a les piscines Picornell, les saunes i dutxes dels gimnasos, i les actuacions artístiques o manifestacions autoritzades. Amb tot, la meva àvia aragonesa em deia que a la platja de Sant Sebastià a final del segle XIX uns pocs anys s’hi va fer nudisme.
A València recentment (2022) el jove informàtic Alexandre Colomar ha hagut de passar per un munt de judicis i pagar més de 3.000 euros de multes abans no se li ha reconegut el dret de vestir-se o no en públic per anar al seu hort a Aldaia. Els prejudicis o les mateixes lleis «morals» contra el nudisme han ocasionat un munt de morts.
A Espanya cada estiu hi ha uns quants morts per cops de calor, i no anaven despullats. A Austràlia els predicadors cristians varen imposar als aborígens la vestimenta. D’aquesta manera, quan plovia es mantenien a la intempèrie com abans i la fredor de la roba mullada els causà malalties pulmonars letals.
Els nudòfobs experimenten ansietat davant els nus, fins i tot encara que s’adonin que llur temor és irracional. Temor que pot provenir d’una ansietat general sobre la sexualitat o per sentir-se físicament inferiors o desprotegits.