El garrofer està tan adaptat a la sequera que respira per les arrels. És dels pocs vegetals que hi té estomes. A les arrels hi té també endomicorrizes i bacteris nitrificants.
El garrofer és un arbre molt cultivat a la conca mediterrània. No se sap del cert d’on és originari. Potser de Palestina, Líbia i Síria. No tolera les gelades fortes i per això se sol trobar vora el mar. En canvi, sí que tolera la sequera i la salinitat al sòl. Al Maresme destaca el garrofer del Montcabrer i a Sicília alguns de més de mil anys amb tronc de 12 m de volt de canó. Espanya produeix, com Portugal, 45.000 tones anualment de garrofes. La producció mundial s’estima en 160.000 tones. Hi ha moltes varietats, però en destaquen set: ‘Negra’, ‘Matafalera’, ‘Duraió’, ‘Rojal’, ‘Bugadera’, ‘Costella d’ase’, ‘Mollar’. On hi ha més garrofers de Catalunya és a les Terres de l’Ebre. Les varietats assilvestrades tenen les garrofes més primes, amb més llavors, amb la polpa menys sucosa i menys dolça, però es queden a l’arbre molt de temps.
Si volem donar garrofes al bestiar caldrà collir-les madures, deixar-les assecar un mes i donar-los-hi havent eliminat les puntes. I si volem plantar garrofers podem trasplantar els plançons que creixen de llavor sota algun arbre abandonat o podem fer germinar les llavors posant-les primer en remull en aigua dos dies.
Del nom de les llavors en àrab prové la unitat de pes dels diamants que venen a ser 200 mil·ligrams, que és el pes de mitjana de cada llavor de garrofer.
La fusta del garrofer no s’estella i es fa servir en ebenisteria.
La farina de la llavor o garrofí és l’additiu E-410 que serveix per espessir medicaments, sobretot contra la diarrea, o preparats per menjar.
A Internet es troben moltes receptes de cuina a base de garrofes. https://cookpad.com/es/buscar/algarroba
De la garrofa se’n fan licors, xarops, cervesa, confits, succedanis de xocolata o de cafè, pans, gelats, panellets.
Les fulles del garrofer tenen propietats medicinals. Les recomanen per prevenir malalties neurodegeneratives, diabetis, obesitat, herpes labial, inflamacions doloroses, ansietat de la menopausa, menorràgia (banys de seient), infeccions per Enterococcus, Escherichia, Pseudomonas, Staphylococcus, Toxoplasma.
L’escorça la recomanen per aclarir les taques fosques de la pell, per ajudar a cicatritzar ferides i contra les diarrees infantils.
Les garrofes verdes són útils contra les berrugues, fongs de la pell, diabetis, hemorroides, hèrnies infantils, fractura d’ossos, i restrenyiment. Però cal tenir cura perquè poden donar mal d’estómac a més de tenir un efecte laxant fort quan es mengen.
Les garrofes madures reforcen el cor, els pulmons, els ossos, els nervis, el fetge i l’estómac. Cal escollir les que no estiguin afectades per alguna malaltia. Milloren la circulació, eviten la formació de càlculs renals i desinflamen la pròstata; tenen efecte anticancerigen provat, rebaixen el colesterol, depuren la sang quan hi ha dermatitis, milloren la qualitat de l’esperma, milloren la memòria a curt termini, protegeixen els glòbuls rojos de l’estrès oxidatiu, desintoxiquen, i convenen quan hi ha mononucleosis, toxoplasmosis i síndrome metabòlica.
La farina de la llavor ens convé si patim d’arterioesclerosis, esquizofrènia, pirosis o regurgitació, diarrea, úlcera gastroduodenal. Altres usos no medicinals de la llavor estan relacionats amb tintes d’impremta, lubricants, material fotogràfic, plàstics, betums, apresta de teixits, deshumidificadors d’explosius, escuma d’afaitar i altres cosmètics.
La mel uniflora de garrofer ajuda a combatre els fongs.
De baixada cap a Sarrià des de la Serra de Vallvidrera, després del tombant recaragolat del mirador ve una corba poc marcada que es coneix com la corba dels garrofers. No us hi fixeu massa mentre conduïu! El que heu de fer és guanyar-vos les garrofes, sense ser garrofers.