El primer aplec organitzat per l’entitat Joventut Catòlica es va celebrar el dilluns de Pasqua Florida de l’any 1920. El segon el 28 de març de 1921, dilluns de Pasqua. Els aplecs van sorgir de l’entusiasme de dues entitats, la Joventut Catòlica i els Pomells de Joventut ideats per Josep M. Folch i Torres; les dues agrupacions eren de Molins de Rei.
La trobada va tenir durant anys un èxit total. Des de Molins de Rei pujava una gentada pels camins de muntanya passant per Castellciuró i les masies de Can Vilagut, Can Bofill de la Torre, Can Ribes, Ca n’Amigó de Dalt o Can Portell, fins arribar on hi ha la gran explanada presidida per l’església del municipi de Santa Creu d’Olorde, desaparegut l’any 1916. Les primeres referències documentals de l’església són del segle XI.
De Sarrià s’hi aplegaven moltes colles que pujaven per la drecera i en arribar a la plaça de Vallvidrera agafaven el carrer Mont d’Orsà, que en aquell temps tothom coneixia per la pujada de cal Manyà, perquè hi havia el taller de la família Vilarasau, que durant tres generacions van ser els ferrers de Vallvidrera. Els sarrianencs, pujada amunt, anaven fins al lloc conegut per les Basses d’en Barral, per agafar el camí vell de Santa Creu, passar tocant a Can Cuiàs fins arribar al lloc de la trobada, no cal dir que sempre carregats amb tots els estris per al gran dinar.
També hi arribaven colles de Sant Just, Sant Bartomeu de la Quadra, Sant Cugat i de tots els voltants. Generalment el costum és de fer els aplecs al redós d’una església o ermita carregades d’història.
El primer acte era la gran trobada i la celebració de la missa cantada per l’Orfeó Pàtria, tot seguit una petita processó al voltant de la plaça fins a Can Serra, masia avui desapareguda que estava a tocar de l’església.
Ja fet el primer acte de reconfortament espiritual, es feia la primera ballada, i en acabar la ballaruca el festival de les grans paelles, carn a la brasa, un porró ben ple, etc. Tots els voltants feien l’olor del xup-xup de les paelles i la carn a la brasa. Sempre hi havia algun bromista que deia que fins i tot el fum era bo. La masovera de Can Serra feia el dinar per als músics i la parella de la Guàrdia Civil. Després de dinar un xic de descans i sant-tornem’hi: la segona audició per ajudar a pair el dinar.
Així més o menys era la gran trobada, habitualment per la Pasqua Florida. Acabada la guerra (1936-1939), durant uns anys “por orden governativa”, es van prohibir les sardanes, però al cap d’un temps es van tornar a ballar. Els aplecs de Santa Creu d’Olorde es van celebrar fins al 1976, que va ser l’últim.
El temps passa molt de pressa, tenim a tocar la Pasqua del 2024. Avui dia ja no es fan llargues caminades per anar a una festa, tenim els cotxes que ens hi porten, fins que els prohibeixin perquè contaminen, i tal vegada no ens deixarien sentir com abans l’aroma dels arrossos fent xup-xup i l’olor del fum amb l’espetec de la llenya seca cremant, perquè tampoc es pot fer foc al bosc. En fi una cosa va per l’altra. El que sí queda és la frase molt catalana: La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan, i si és a Santa Creu d’Olorde, millor que millor.