La causa principal de l’existència de grups de bandolers a Collserola i arreu del país era produïda per la falta de feina contínua del peonatge de treballadors generalment del sector agrícola. Al juny, la sega; al juliol, el batre; a l’agost i el setembre, la verema…, després venia l’època sense feina per a molts d’ells i només els quedava el pillatge.
La serra de Collserola no se’n va deslliurar, era un lloc temptador, la boscúria amb els camins de traginer i els petits corriols que unien Barcelona amb el Vallès. N’hi havia alguns de més importants com el que des de Sarrià puja fins a la creu de terme de Can Llavallol, cap a Can Cuiàs, Santa Creu d’Olorda i va cap a Molins de Rei i Rubí, entre altres petits nuclis i masies. L’altre era el que pujava des del final de l’actual República Argentina, on hi havia un hostal que es deia de l’Arengada i coronava la serra pel coll de l’Arrabassada per anar fins a l’església de Sant Medir i Sant Cugat del Vallès.
El nostre camí, dic nostre perquè passava per l’antic poble de Vallvidrera i per l’actual plaça d’aquest nom, s’endinsava pel torrent fins a trobar l’antiga església de Santa Maria de Vallvidrera amb el seu cementiri, seguia un tros de riera i arribava a Sant Cugat. Per tots aquests camins passaven els que venien de Barcelona, era un lloc temptador per als lladres.
La serra de Collserola no tenia una gran extensió perquè els lladres hi tinguessin un cau fix. En aquella època el bosc estava molt més aclarit que avui pels conreus, sobretot de vinya, de les masies escampades on es podia trobar un lloc on feia de bon esperar els caminants i traginers que hi passaven.
Al voltant de la segona meitat del segle XVI en el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Pere Octavià s’hi troben registrades algunes víctimes dels malfactors: d’escopetades, punyalades, de cops de bastó o de pedres. Entre el 1546-1600 va haver-hi 17 assassinats; generalment les víctimes eren traginers i comerciants que venien de Barcelona. Es poden recordar els casos dels pagesos Antoni Rabella i Janot Miquel o de mossèn Ramon Moles. També alguna vegada es donava el cas que les víctimes era gent de les masies que es negaven a donar acollida als lladres, i el pertinent robatori com va passar a la masia de Cal Gordi on a Madó Guàrdia li van disparar amb un arcabús i fou degollada, o també el cas de Montserrat Calders de can Llobet a qui van malferir d’un tret de pedrenyal i rematada a punyalades.
La persecució dels lladres era responsabilitat reial i anava a càrrec del veguer. Hi ha un cas curiós i és que el mateix veguer va organitzar una batuda per acabar amb els bandolers i va fer un pregó a bombo i plateret avisant i, com era d’esperar, no es va trobar cap bandoler, tots havien fugit. Aquest veguer era un personatge molt llest, la batuda es va fer, però com era d’esperar tots havien fugit dels voltants i per celebrar-ho les autoritats van fer un banquet al Palau Abacial: això sí que és tenir mà esquerra, per sortir d’un problema, i també mà dreta, per agafar forquilla, ganivet i el porró de vi i fer la gran trobada.