Durant molts anys a Vallvidrera hi havia hagut dos forns de pa, l’actual del carrer Alcalde Miralles i l’altre que estava al costat de l’església, al començar les escales que ens porten a la plaça del funi i a la seva estació. El forn de dalt antigament es coneixia per la Baldirona i també per Can Llucià; potser eren els noms dels propietaris primers de l’edifici que tenia planta i pis: als baixos, la botiga i un habitatge al primer pis.
La botiga era un local rectangular i espaiós amb dos taulells a banda i banda, el de l’esquerra era el taulell del pa, coques, panets de Viena, etc. i el de la dreta era de queviures, el que en diem un “colmado” d’aquells de poble que tant podies comprar mongetes, arròs, lleixiu, una caixeta d’aspirines, com fideus del núm. 4 per fer sopa. Els fideus segons el gruix tenien un número i es venien a granel, amb aquelles paperines, com molts altres productes, avui substituïdes per les invasores bosses de plàstic. El negoci el portaven dos germans, el Jaume i el Pepet Lladó, tots dos quarantons i solters. La botiga tenia un caire modernis- ta; lluïa a les parets unes rajoles amb detalls de flors i un mosaic al frontis dels taulells amb dibuixos de línies geomètriques de molts colors. Al fons del local hi havia dos esglaons que eren l’entrada a l’obrador de fer el pa, croissants, coca, panets de Viena i aquelles coques amb sucre cremat per sobre. Moltes vegades la canalla
comprava un llonguet i xocolata, però el més interessant no era el pa, el més preuat era el cromo que sortia a l’embolcall per fer la col·lecció de cromos, o canviar-lo amb els amics si el tenies repetit.
El Jaume era el germà gran, no era una persona grassa però sí corpulent, el Pepet era menys corpulent però no petit. El Jaume parlava bastant bé el francès. Darrera del forn hi havia un camí que anava a una masia que es deia Can Ramis, que tenia una era i un pati amb una vista esplèndida de Barcelona, amb la immensitat del Mediterrani al davant. A dia d’avui el passatge d’anar al carrer Actor Morano està tancat, amb una reixa que diu pas particular, però amb molta sort s’ha respectat el nom de la masia de Cal Ramis.
Acabada la guerra incivil del 1936-39 els germans Lladó van pensar d’obrir de nou el negoci però sense la part de queviures, només el forn, el que representava posar tot l’obrador i la maquinària en marxa: el local, el forn de coure el pa amb la seva bóveda, i escalfar les toves del terra que havien estat molt de temps fredes. I el primer punt va ser que durant tres dies s’hi van cremar costals (feixos de llenya de pi) que es van anar a buscar a Can Sauró. Arribada la primera farina calia preparar tots els estris, les caixes, les teles de sac, les velles pales d’enfornar, les balances, els tallants, les paneres, etc. El dia abans calia fer el primer llevat, posar en marxa la màquina de pas-tar i mil petits detalls. El soroll de la màquina de pastar que es va posar a punt en tots els sentits, amb unes petites reparacions i amb molt soroll, va arrencar (habemus pa). Dos dies després el forn de Cal Llucià es podia obrir, però no amb l’alegria total perquè en aquell temps el pa anava racionat.
Moltes vegades en casos com aquest hi ha algunes persones que passen desapercebudes i en canvi han tingut una importància en tota la tramoia: és el cas de la Mercè. Ja he dit que els germans Lladó no eren de la
primera volada i solters i la Mercè era una dona que es pot dir que feia de governanta de la marxa de la llar. En aquella època devia tenir 65-70 anys, era tot un personatge portant la casa i movent les cassoles. El Jaume, el germà gran, va morir relativament jove; el Pepet es va quedar sol. Al cap d’un temps es va obrir una pastisseria al costat del forn durant els tres mesos d’estiu i la dependenta que hi havia, la Pepita, anava a comprar el pa a cal Pepet. La proximitat entre el forn i la pastisseria va ser motiu del casament del forner i la pastissera, que va tenir el fruit del naixement d’una nena, la Glòria Lladó Blat. Ja és casualitat que el senyor Pepet forner es casés amb una pastissera que de cognom es digués Blat, la pri- mera matèria del pa i dels pastissos. Al cap d’uns anys el Pepet ens va deixar i la viuda va vendre el negoci i la casa. Aquest va ser el final del forn de dalt i de l’edifici, que van enrunar. Un detall curiós és que a l’entrada de l’establiment del forn hi havia instal·lat a la part de fora un banc per seure els clients per agafar forces per pujar les escales fins a l’estació del funicular. Tal vegada va ser la primera pedra de les tan preuades escales mecàniques tantes vegades sol·licitades per unir les dues places, la de Vallvidrera i la del funicular. L’any 1923 es va construir al costat del forn l’església actual, és a dir, al costat de l’edifici conegut com Can Llucià i també com el forn de dalt o cal Pepet.