Fa uns anys una amiga mexicana em va dir que duria cap aquí la cotxinilla de les figues de moro. El tint de l’animal es podria aprofitar també aquí per a alimentació i medicaments. També deia que duria les cuques de llum voladores de Mèxic. Casualitat o no, ara les dues bestioles ja són a Catalunya. La pena és que la cotxinilla està exterminant les figueres de moro. Només se n’han salvat alguns pocs exemplars de l’espècie típica o Opuntia ficus-indica, i alguns d’altres espècies escampades de jardins com ara Opuntia dillenii (a la vall de Sant Just Desvern, per exemple).
A mi de petit em tractava el pediatre Josep Roig i Raventós. Recordo que explicava allò del xarop de la pala de figa de moro partida per la meitat que regalimava un suc gràcies al sucre que s’hi havia entaforat. El xarop simple o havent-hi afegit caragols també enmig del sucre i de les dues meitats de la pala, es donava contra la tos-ferina. A mi, però, em receptava un xarop a base sobretot de guaiac i anís estrellat. Em deia que en prengués una cullerada cada quatre hores, però jo, com que el trobava tan bo, en prenia tota l’ampolla en una nit. El farmacèutic de Vallvidrera a mitjan segle XX, en Francesc Cabrer Vilagut, elaborava i venia un xarop a base de figa de moro també.
Actualment, només a les Canàries han sabut escapolir-se de la legislació contrària a la permanència de la figuera de moro. Allí comercialitzen preparats a base de la figa de moro, sigui Opuntia ficus-indica sigui Opuntia dillenii. En teoria la prohibició de cultivar o comercialitzar la planta vindria motivada pel seu caràcter invasiu, per la facilitat de provocar incendis i per la possibilitat que els lladres es facin mal al penetrar a la finca rústica. Com dèiem abans, n’hi ha més a fora que dins. La pena és que ara els bojos i els lladres estiguin legislant.
Segurament la planta arribà a Catalunya gràcies a les expedicions de Cristòfor Colom a les Amèriques. Vora Can Butinyà (Badalona), per exemple, on ell dormia en llit d’or i ivori, encara en queden algunes mates. Miguel de Cervantes esmenta la figuera de moro a la seva obra magna en boca de Don Quijote. Suposo que durant quatre segles els lectors se n’han burlat, de la planta, com devia fer Sancho Panza, tenint-la només com a planta nociva per les seves punxes. Si l’autor fos viu li diria que un net quinzè del sogre de la seva tia Maria ha escrit un resum de 50 pàgines ―a part el recull d’unes altres 50 de bibliografia científica― sobre les virtuts de la figa de moro que li donen la raó quan ell suposava que totes les virtuts que se li atorgarien serien de fiar. Poso l’enllaç per si algú vol llegir-ho.
El meu veí, l’Emili Gelabert, era molt afeccionat a collir figues de moro per menjar-les. Sortia de bon matí, abans el sol no il·luminés les plantes, i amb unes pinces llargues les anava recollint en un cistell protegit per papers de diari. Un cop a casa les estenia a terra sobre sorra i les fregava amb una escombra per treure’n les punxes. Finalment, perquè s’acabessin de desprendre les deixava en remull al safareig. Pelar-les amb un ganivet era aleshores menys perillós.
Actualment es ven el suc embotellat a dietètiques. També me’n bec una ampolla en un dia. És tònic i molt agradable. A més hi ha diversos preparats de la pols obtinguda per liofilització del suc. La llàstima és que tingui un preu tan elevat. Els herbolaris, per altra banda, venen la flor de la figuera de moro; la recomanen sobretot per fer xarops contra la tos. Les pales algú les dona a les tortugues perquè en mengin.