Amb el Jordi ens vam conèixer a la Casa Buenos Aires, on venia a netejar la bassa dels peixos o a arreglar les canonades. Des d’aleshores que em desperta interès la seva biografia i el seu particular testimoni de la vida del barri al llarg dels anys. Avui hem quedat per fer l’aperitiu i xerrar. Ens trobem a casa seva, Can Germinal.
Comencem pel principi, com i quan arriba Jordi Prada a Vallvidrera?
Jo vinc a Vallvidrera a treballar. Casualment, perquè a mi no em pertany, ja que la meva classe social no pertanyia a Vallvidrera. Per casualitats de la vida jo vaig formar part d’un grup de minyons de muntanya on moltes de les famílies que estiuejaven a Vallvidrera hi portaven els fills. Jo hi era de pura xiripa perquè el meu germà va ser una de les persones que van muntar el grup i a mi em van enviar als llobatons -nom donat en l’escoltisme als nois d’entre 7 i 12 anys-.
Aquest va ser el primer contacte amb Vallvidrera d’un noi nascut a Santa Maria del Mar. El grup de minyons tenia la seu a la plaça Molina. Allà entrà en contacte amb una classe social que no és la seva i comença a fer-hi amistats. El segon cop que Vallvidrera es creua en el seu camí és com a treballador de Radio Ambiente Musical, una emissora que feia fils musicals per escoltar a espais de feina.
I aquesta emissora era aquí a Vallvidrera?
L’emissora estava acabat el carrer Mont d’Orsà. Què passa? Si obria a les 7 del matí, a les 4 de la matinada m’havia de llevar. Coi, és que hi havia un funicular cada 35 minuts! Aleshores jo estava vivint a Sant Andreu. Agafava el metro fins a plaça Catalunya i agafava el tren. Si cada 35 minuts hi havia un funicular, no recordo cada quant hi havia un tren cap a Terrassa o Sabadell. Molt sovint, depèn de quin tren agafava, per collons em tocava pujar caminant tot el carrer de Carroç, encara sense asfaltar.
Molt llebrenc tot plegat, li comento. Fins on tinc entès, el nom de llebrencs té origen en els veïns i veïnes de Vallvidrera que baixaven i pujaven la muntanya a peu per agafar lloc a la plaça els dies de mercat. El Jordi feia el recorregut al revés, de Barcelona cap aquí, i de tant fer-lo, sembla que s’hi va anar quedant.
Aquí hi havia la colònia d’estiuejants, que s’avorrien molt. N’hi havia alguns que no, que la seva família tenia calés i el nen o la nena tenia moto, o un 600, i feien curses pujant i baixant la carretera, però la majoria de la gent de Vallvidrera es passava el puto dia asseguda a les escales de la plaça. Jo els coneixia tots perquè venien a l’emissora, trucaven al timbre, “hola, hola, que podem pujar?” i clar, de conya, perquè pujaven i podien prendre Coca-Cola gratis i escoltaven música. Ara fa un temps el Jordi Fornos em deia que per a ell encara soc el Jordi de l’emissora.
Com descriuries aquesta Vallvidrera que et trobes quan arribes aquí als anys 70?
Del mes de juliol a setembre hi havia merder, hi havia caliu. Els estiuejants pujaven, les nenes guapes, t’enrotllaves, parlaves. Després a l’hora de sexe res, però és que jo també pertanyo a una generació que el sexe el vam descobrir tardíssim. Després de l’estiu aquí no passava res! Tot i que és la meva visió. Com classificaria Vallvidrera? Com un lloc molt avorrit, però que a mi m’encantava, perquè tu pujaves, i a Barcelona feia sol, però aquí plovia, estaves dins la boira.
El Jordi treu unes fotografies de la plaça. “Mira que bé s’ho passava la gent, asseguda davant del Coloma!” La fotografia és de principi dels 70. Aleshores ja l’havien fet fora de la ràdio, havia fet la mili i després de viatjar per tota Espanya decideix que ha d’aconseguir un lloc on viure.
Aleshores, quan vens a viure a Vallvidrera?
En acabar la mili vinc a viure aquí, en aquesta casa on som, en pla hippie. La casa era del pare d’un dels meus companys de llobatons. Ell era un contractista d’obres que feia remiendos, i la casa era tota de material recuperat, totes les finestres eren diferents! Anant cap a la ràdio passava per aquí i veia la casa sempre buida i recordava que a l’època dels minyons hi havíem vingut a passar un cap de setmana. Recuperant el contacte amb ell vam aconseguir un lloguer de 40.000 peles l’any, baratíssim! Què passa? De les 4 parelles que hi vivíem, jo era l’únic que treballava i pagava el lloguer. Tots eren fills de família bona, encara estudiants, de medicina, de disseny… i aquí ningú pagava ni un duro! Tot i que viure, viure, no hi vivia ningú. Això era més un local social per a nosaltres i que, curiosament, també ho va ser per a molta gent de Vallvidrera.
Fa memòria i explica històries, com la d’un grup de teatre dels joves de la colònia que va estar assajant a la casa. Sembla que l’arribada dels hippies a Vallvidrera no va passar desapercebuda. Amb el temps les parelles es van definint i comencen a marxar fins que un dia el Jordi i la seva nòvia decideixen comprar la casa. El que havia sigut una comunitat de 8 persones oberta al barri es va tancant i convertint-se en la seva llar.
Vam decidir tirar el sostre a terra per fer l’altell, tirar parets a terra, construir-nos casa nostra. Jo en aquell moment treballava a Catalunya Ràdio, em guanyava bé la vida, i amb l’ajuda d’un paleta i jo fent de manobre, vam fer tot el que vam poder fer. Per mi, aquesta casa ha sigut com aquella pel·lícula, Un lugar en el mundo, amb José Sacristan. És l’única pel·lícula en què, estant jo d’espectador, veient una seqüència d’una conversa a una cuina, he tingut la sensació de trobar-me allà dintre. Doncs per a mi, aquest és el meu lugar en el mundo. Quan ens vam separar amb la meva parella li vaig proposar de vendre-la i ella em va dir “No, no! Allò és la teva aventura, sempre ha sigut la teva aventura. Fes, fes”.
Quan ella marxa, el Jordi es queda a la casa. Uns anys després una nova dona apareix a Can Germinal. És aquí i amb ella que el Jordi té i cria la seva filla, motiu pel qual li estarà sempre agraït, tot i que ell, en un primer moment, no en volia, de fills.
Pel camí Vallvidrera ha anat canviant…
A dalt de Mont d’Orsà va explotar una bombona de butà i la casa se’n va anar a terra. De sobte va aparèixer un bloc de pisos blanc. És la primera transformació que recordo. Després van edificar el bloc del començament de les escales, o el del costat d’on viu el Fuentes. Allà em penso que hi ha tres escales que tinc entès que quan el Maragall es va adonar que ho havien començat a fer es va queixar que això hauria d’haver sigut més baix. Vallvidrera ha anat creixent de forma indiscriminada, perquè a més aquí no hi pujava la guàrdia urbana. Aquí tothom ha anat fent el que li ha passat pels ous. Dies enrere, pujant per la carretera de Vallvidrera, em vaig fixar en la quantitat de cases que s’han fet. Tot això no existia, era muntanya, i ara tot són cases. Jo he anat fent, aquí a casa meva, i deixeu-me en pau. Visto lo visto, ningú em traurà aquesta vista, haurien de construir molt alt.
I d’aquelles noces, aquests confits. Avui moltes estem patint dificultats per trobar casa aquí a Vallvidrera, el que ens porta a un tema que torna a estar d’actualitat.
L’antiga Llar Betània, okupada pel projecte de la Buenos Aires, és just enfront de casa teva. És allà on et conec. Com vius tot aquest procés?
Em va semblar perfecte. Total col·laboració i considero que ha sigut una obra fantàstica que joves de Vallvidrera i Sarrià hagin vingut a lluitar per això. Jo hi vaig participar com vaig poder, una mica al marge, arreglant instal·lacions d’aigua i coses així. Una cosa que em va sorprendre és que sempre estaven reunits, fent assemblea, i clar, que hi he de fotre jo allí?! Jo li deia a la meva filla: és que vosaltres no sou okupes. Sempre m’ha semblat que no responíeu al que jo tinc entès per okupes. A mi m’ha tocat gravar el cinema Princesa, o on hi ha la Moritz, a la Ronda Sant Pere, o la plaça Medinaceli. Veient el personal que voltava per allà, vosaltres no teníeu l’aspecte de personal okupa, vale? El que pengen a les parets, etc. són coses que no tenen a veure amb mi. En canvi, vosaltres aquí teníeu alguna cosa de mi. Hi havia uns compromisos. El compromís de tota la gent que éreu a dins la Buenos Aires, jo el vaig viure amb molt de carinyo.
Un cop desallotjada la casa, pare i filla tornen a viure a Can Germinal, junt amb dues noies més.
Com és això de conviure amb gent jove?
Ho trobo genial. L’altre dia no vaig poder dormir prou bé, tenia mal de pit, no podia respirar. Quan vaig sentir que algú es movia per dalt vaig enviar-los un missatge dient que quan poguessin baixessin i elles van baixar immediatament. Al final va venir l’ambulància i em van acompanyar a l’hospital. Ahir li deia a la meva filla que té unes amigues que són genials! Jo també penso que no soc una persona difícil, mai he tingut problemes de convivència. Alhora, sé que no tinc res a veure amb la seva manera de fer. A vegades, el meu tarannà masclista, perquè això és així -jo neixo l’any 48 i he après una manera de comunicar, o de fer bromes, que a elles els hi rasca-, i és aleshores quan rebo mocs. La meva filla intenta per tots els mitjans alliçonar-me i em fa llegir llibres sobre feminisme. Alguns els llegeixo, eh!, tot i que abans llegia més, però què passa? Amb l’edat he anat perdent capacitat de concentració, tot i que si m’he de posar a llegir un llibret d’instruccions, no tinc problemes, però llibres, sobretot si és assaig, no… Perquè una novel·la encara em fa gràcia, perquè és una història, com si fos una pel·lícula, però quan es teoria, i demostrar lo esto i lo otro, em costa.
Amb 75 anys podríem dir que comences a encarar l’entrada a la vellesa, no? Quin és el teu full de ruta per als pròxims anys?
En cap moment m’he plantejat cap mena de full de ruta. Jo visc aquí i ara. Ara fa dies que em dedico a anar posant pedres allà -diu, assenyalant un racó del jardí-. Vaig fent, posant pedres, i quan surto al carrer, em distrec buscant pedres. Això és el que m’importa ara. Res més, no hi ha full de ruta. La meva filla em diu que hauria de caminar, fer yoga, no sé, alguna cosa de relacionar-me amb el personal, però a mi això em costa molt. Un cop trencat el gel no em costa gens, però el principi em costa molt. Et dic, per exemple, que m’encantaria tenir una relació femenina, però no sé ni com començar. Just abans estava parlant pel telèfon amb una amiga, i saps aquesta manera femenina de comunicar, que comencen i no s’aturen? Això busco. Nosaltres, en canvi, em dona la sensació que les coses ens les prenem d’una forma diferent: Ens les pensem més, no sé. En qualsevol cas, aquí i ara, i s’ha acabat. Tot i així, sí, de tant en tant hi penso en el futur. Tinc un germà de 89 anys que ahir, per exemple, m’enviava un missatge dient que els ha abandonat el veí del tercer. El meu germà va deixant, jo també vaig deixant, tots anem deixant.
Sembla que amb aquesta última conversa hem arribat al final d’aquest camí. L’aperitiu també se’ns ha acabat. Ens despedim i me’n vaig a casa pensant que no m’equivocava en les meves sospites, el Jordi és un veí excepcional.