Si pugeu per la Drecera de Vallvidrera, també anomenada la Costa, quan arribeu a la masia de Can Ja-hi-som, aquest nom indica que quasi sou a dalt de tot. Can Ja-hi-som és un antic mas que té la façana amb rajola de València i actualment és una casa de veïns. La denominació ha fet tanta fortuna que fins i tot ha donat nom a un carrer de Vallvidrera.
L’àlies li ve de l’exclamació que feien els veïns amb la llengua fora quan arribaven a les envistes de la casa, després d’haver pujat ja uns cinc-cents graons i bastants replans de la Drecera que va de Sarrià a Vallvidrera.
Del mas Can Ja-hi-som a la plaça de Vallvidrera només queda una pujada de camí pla, ample i asfaltat i un tram final d’escales ben dretes que surten de pet a la plaça.
El camí natural i proletari que uneix Sarrià amb l’antic poble de Vallvidrera es diu oficialment Drecera de Vallvidrera, té 539 graons, una bona colla de replans i alguns trams sense graons ni replans. En el passat era molt utilitzat pels veïns. Ara no gaire.
Alguns excursionistes que fan drecera per anar a la carretera de les Aigües, que, per cert, ara li diuen Passeig de les Aigües, i els ciclistes i caminadors que prenen el sol o fan carreres a peu.
Anys enrere, bastants, els veïns s’havien queixat que la Drecera no tenia enllumenat elèctric.
Ara fa temps que ni els veïns del Peu del Funicular ni els de Vallvidrera reclamen que arreglin la Drecera perquè la Drecera no és una reivindicació prioritària, ja que la majoria poden pujar en cotxe o funicular; el que sí que demanen els llebrencs és unes escales mecàniques per pujar a l’estació del Funicular des de la plaça de Vallvidrera.
És clar que la d’ara no és la situació del 1919, quan la revista de Sarrià la Consola denunciava el mal estat de la Drecera, que segons deia feia servir molta gent “perquè no tothom té els 3 rals que val el Funicular”.
La Drecera puja paral·lela al traçat del Funicular, tan sols se’n separa un xic a dalt de tot.
És just darrere del Peu del Funicular que comencen les escales, els primers graons són a tocar del Col·legi Montserrat de les Missioneres de Natzaret, al número 68-74 de la carretera de Sarrià a Vallvidrera, no té pèrdua.
El primer tram és el que va fins a l’entrada de la Mina Grott -túnel excavat a la muntanya a principi del segle XX que connecta amb el vessant nord, al camí del pantà de Vallvidrera-, és el més estret, el més fosc i que fa més basarda.
És quasi un túnel marró-verd, la vista és nul·la, són els primers 209 graons quan encara vas lleuger i es fan en un moment. Els primers graons que es van col·locar tenen mides i formes diferents, alguns estan ben tallats, altres no tant, semblen tallats a la baliga-balaga.
Dels tres primers graons, de mides diferents, el primer hi té un número esculpit, un 7, l’altre, un 68 i tot seguit un altre amb el número 63, però el més important és un graó amb motllura; això dona a entendre que les pedres no van ser fetes per al lloc en què estan col·locades, ja que venien d’un altre lloc.
Amb l’obertura de la Via Laietana (1908-1913) es va enderrocar una gran part de cases del nucli antic i moltes pedres treballades per picapedrers es van aprofitar per a altres llocs. Tal vegada es van aprofitar algunes d’aquelles pedres per a la Drecera de Vallvidrera. Aquestes pedres es pot dir que van anar de sentir la remor del mar, per la seva proximitat a la platja, al vent fresc i perfumat dels pins de Collserola.
A la portada, vistes des del Peu Funicular, Can Sabina, Can Canut i Can Ja hi som