Després de gairebé 60 anys a Vallvidrera, dels quals 33 com a rector de la parròquia, va fer un parlament autobiogràfic alternat amb peces d’argue o harmònium el 15 de juny de 2024 a les 19.30 a l’església de Santa Maria de Collserola.
Nascut el 1932 al centre de Lleida, menjava poc i estava dèbil els primers mesos de vida. El metge va recomanar als seus pares que es traslladessin a fora de la ciutat. En començar la Guerra Civil es varen veure obligats a emigrar perquè els espantaven molt els bombardejos. Es quedaven estirats a terra fora de la casa. Ell anava preguntant una vegada i una altra que quan s’acabaria allò. A les tres de la matinada una nit varen agafar matalassos i tot el més necessari per dirigir-se cap a Llorenç, el poble d’on eren els pares. Llorenç és un poble de la ruta del Císter. A onze anys, quan va sentir com sonava la música de l’orgue de
l’església li va venir la vocació per la música, pel sacerdoci, i per l’art en general. Aleshores la carrera de seminarista durava 14 anys, seguint el Concili de Trento. En va quedar molt content dels mestres.
Hi havia disciplina, però també bon menjar, bona companyia i bona instrucció. Els superiors el titllaven de mitja calamitat. Ell s’ho va prendre com un elogi, amb humor. Després l’enviaren a la Universitat de Roma. Allí conegué seminaristes de molts països i pogué aprendre alguns idiomes. Va coincidir els primers dies
d’estada allà amb l’elecció de nou Papa després de la mort de Pius XII. Al cap de pocs dies el superior dels Paüls i alguns estudiants tingueren una audiència amb el flamant Joan XXIII. Les sales vaticanes impressionaven, però el Papa li semblà proper i força accessible. Sendra es va atrevir a deixar, damunt un quadre que li lliuraren, un pergamí perquè Joan XXIII el signés: una benedicció papal amb una foto del nou
pontífex. Les úniques paraules que Sendra rebé directament d’un Papa foren aleshores: «Io sono brutto, ma non tanto come qui».
Acabà doctorant-se a Roma, ciutat el nom de la qual pronuncia com els d’allí, amb una «r» suau, gairebé precedida per una «e». L’enviaren a París mentre estudiava a Roma encara. Allí residia a la casa mare dels
paüls. A la catedral de Notre-Dame cada diumenge hi havia un concert d’orgue. Les botigues de París eren aleshores un encant. No com ara. Arribat ja definitivament a Espanya no l’enviaren a les missions ni a cap destí amb massa responsabilitat perquè no se’n fiaven massa d’ell. Primer, per proximitat al poble dels
pares, pensaven que li agradaria anar a L’Espluga de Francolí. Però ell creia que era millor una parròquia propera a Barcelona on pogués estar en contacte amb seminaristes. Al final li trobaren un racó: la parròquia de Vallvidrera. Els paüls havien comprat l’hotel Buenos Aires per més de tres milions i mig de pessetes de l’època. L’hotel té el saló més bonic de Barcelona. Més que per l’estil modernista immillorable, per les vistes sobre la ciutat, Montjuïc i el mar.
A Vallvidrera ell va fer amics per tota la vida. Hi ha estat gairebé 60 anys i ara, als 92, s’acomiada i deixa la parròquia al càrrec de mossèn Suriol. Un dels amics era el matrimoni que vivia a la finca de la Budellera. Ell era un banquer nord-americà i devot de fra Juníper Serra, evangelitzador de Califòrnia; i ella, l’Olga, deia que era una duquessa russa fugida de la Revolució. Eren vegetarians, però tenien un parell de cabres per tenir llet. Varen tenir molt disgust quan uns galifardeus els robaren les cabres per rostir-les i menjar-se les. Encara tenien la pantera, però la bèstia era tímida, i segurament li havien tallat les ungles i les dents. Varen acudir a la benedicció d’animals una diada de Sant Antoni amb la pantera i una boa que la senyora solia posar-se al coll de tant que l’estimava. Assegurava que la serp reconeixia els amos i que era sensible i intel·ligent. Per la Diada de Sant Antoni molts pagesos acudien a la benedicció amb llurs animals; i
llebrencs que ja no vivien a Vallvidrera venien de lluny per fer pinya. El matrimoni de la Budellera varen fer una professió de fe, es varen batejar i es varen casar de nou per abandonar l’antiga religió: l’ortodoxa d’ella i la protestant d’ell. Al convit hi anaren personatges com el fill d’un marajà. També hi acudí un japonès amb qui mossèn Sendra de seguida s’hi va sentir connectat. I d’aquí li va venir la pràctica del Zen i ordenar-se
monjo Zen. Recentment, el rector exposà al cardenal Omella, quan va ser convidat a dinar al palau episcopal, la seva idea d’introduir un quart corrent a l’Església catòlica, la filosofia budista-zen, ja que la tradició jueva, la cultura grega i l’organització romana estan basades exclusivament en la ment, en el cervell. El Zen, en canvi, té molt en compte les neurones del ventre, tan important per al manteniment de la vida en un nivell més bàsic.
El rector alternava durant aquest comiat les explicacions amb un petit concert d’orgue o d’harmònium de diferents peces anunciades al fulletó que repartí al principi. També un
segon fulletó, al final, posava la lletra d’un cant espiritual negre que alguns podien cantar a gratcient. Ell havia encetat la parla castellana per explicar allò de «usted es una media calamidad». Es declarà admirador de la llengua emprada per Santa Teresa de Jesús i per Sant Joan de la Creu. Recità el poema d’aquest darrer que descriu la creació en pocs segons: «Mil gracias derramando pasó por estos Sotos con presura, e, yéndolos mirando, con sola su figura vestidos los dejó de su hermosura». El Cisco Tomàs l’interrompí demanant-li que expliqués aquella processó de Setmana Santa que va organitzar a
demanda dels veïns andalusos i extremenys de la zona del Baixador i del Mas Sauró, des de l’església vella a la nova acompanyats d’una dotzena de militars uniformats del quarter de Pedralbes que tocaven trompetes i tambors mentre els fidels anaven cantant saetas tot pujant per la muntanya. Duien el Sant Crist estirat a pes de braços. Al barri de la Bordeta de Lleida va enderrocar una capella que havia estat taller de
paracaigudes durant la guerra. L’arquitecte de la renovació es va enfadar per les ordres que el mossèn havia donat als operaris. A la casa pairal de Llorenç ha decorat els interiors i pensa que quedarà com un centre obert de cultura. L’harmònium que tantes vicissituds ha passat l’ha llegat a l’església nova de Vallvidrera.
La xerrada es va allargar més de mitja hora més del previst. Mentrestant, poguérem contemplar les pintures amb les quals el mossèn havia decorat, com un veritable mestre del Renaixement, totes les parets i sostres interiors lliures de l’església. L’escena central superior del carro endut per un cavall de foc representant l’ascensió al cel del profeta Elies és per a ell la més important. Va comentar també la imitació del Guernica de Picasso, pels records nefastos que té de la mateixa legió Còndor que bombardejava Lleida. A la dreta de l’altar hi ha la representació d’una Mare-de-Déu que té els braços creuats com si aguantés un infant. L’infant no el va representar per donar a entendre que tots som l’infant. Ell va plorar molt la mort de la noia que li havia fet de model, perquè va morir molt jove. A la sala hi havia un nen de poques setmanes als braços de sa mare, algunes noies adolescents, i la flor-i-nata de la joventut jubilada. En acabar es va servir un petit refrigeri a les escales. Es va girar un vent fresc.
