Quan Nausicaa Bonnín parla de la seva professió se li nota que se l’estima, que en gaudeix. Viu a Vallvidrera des de fa uns quants anys. I en conversar amb ella sobre el barri també es fa palès que gaudeix de viure-hi. Parlem amb ella, consolidada com una de les actrius catalanes amb més projecció, d’aquests temes però també de les relacions familiars, les lectures, la memòria…
Per començar, parlem una mica de la relació pares i fills. Vaig sentir-te en una entrevista que quan la teva filla va nàixer el teu pare s’estava morint i que combinaves donar el pit i compartir amb ell els seus darrers moments. Explicaves que donar vida i acomiadar-te d’una altra va ser una experiència vital molt maca. Ens pots explicar una mica més com vas viure aquest moment?
Sí, he parlat alguns cops d’aquest moment. Va ser molt especial el fet donar vida i de rebre una persona que ha sortit de dins teu alhora que t’acomiades d’una de les persones que t’ha portat a aquesta vida. Jo no havia viscut quan la vida i la mort coincideixen, però a partir de llavors m’adono que moltes coses a la vida funcionen així. Al final no neix res si no deixes anar una altra cosa. Aquest punt d’unió entre la vida i la mort em va semblar com un abans i un després. Ara miro la vida des d’aquest punt de vista. I alhora em va obligar, a viure el dol de l’Hermann des d’un lloc molt lluminós perquè al final jo tenia una explosió de vida entre els meus braços. Això inevitablement em feia mirar el dol pel pare i el buit que va deixar des d’un lloc bastant vital. Però sí, va ser una experiència dura en aquell moment perquè tenia la sensació de no poder viure plenament cap de les dues coses, però amb la distància també he vist que havia de ser així, que s’havien de passar l’entorxa de foc…
Llavors el teu pare va conèixer a la teva filla?
La va conèixer, però no la va reconèixer. Quan l’Hermann es va morir la meva filla tenia quasi dos mesos. Jo no sé que percebia. Els primers mesos sí que entenies una mica més què passava allà dins però els últims mesos no. Jo vull pensar que sí, que internament sabia qui era.
El teu currículum com a actriu combina des del principi el teatre, el cinema i la televisió. Quin és el medi a on et mous amb més comoditat, el que més t’agrada?
Jo he nascut al teatre, i per això crec que hi ha alguna cosa que sempre perdura. El teatre em connecta amb una cosa molt ancestral i molt identitària. Però és veritat que l’audiovisual et dona una altra cosa. Per mi és altre incentiu, una altra manera de treballar. Es complementen. Són dos mitges taronges. La teva pregunta és com demanar-li a un músic: què prefereixes, gravar un disc en un estudi o fer un directe? Docs les dues coses. Intento sempre poder mantenir les dues coses. Ho faig amb molta consciència, encara que és difícil perquè tenen temps molt diferents. Malauradament, ara el teatre és molt víctima de l’audiovisual, ja que la gent acaba fent teatre si no li surt feina a la tele o al cinema En l’àmbit econòmic òbviament et surt molt millor fer tres sessions en una sèrie que fer una funció de teatre. Però m’agrada cuidar el teatre, ja que al final vinc d’allà i el directe té alguna cosa que a mi em flipa. Fer teatre és fer cada dia el mateix viatge i al mateix temps fer un viatge diferent perquè tu ets diferent i el públic és diferent i aquest no deixa de ser un personatge més. Però l’audiovisual et dona moltes altres coses. És un engranatge molt més precís. Tens el primer pla, fas moltes preses, pots provar, et pots equivocar i hi ha molta més gent implicada. Hi ha un guió que passa per un director, per uns actors, per un muntatge i aquest pot fer que sigui una pel·li nova. Hi ha alguna cosa en tot això que em sembla fascinant. I per això crec que es complementen. M’agrada molt combinar les dues feines com a actriu i poder seguir amb aquestes dues carreres, encara que a vegades no sembla fàcil, ja que tinc la sensació que no m’ubiquen ni en un mitjà ni en l’altre, però em dic: el meu objectiu és poder tenir un currículum on hi hagi les tres coses.
Però diries que el fet del directe i del contacte amb el públic fa que t’estimis més el teatre?
No sé si m’estimo més el teatre. Però té alguna cosa de ritual. En aquest món a on vivim que és absolutament individualista, que cada cop ens costa més afrontar l’altre i la conversa, la presencialitat em sembla molt important. És un lloc de comunió, un lloc on diverses persones transiten emocions en un mateix espai i en un mateix moment i a on no existeix una altra cosa que no sigui el fet teatral perquè no hi ha pantalles, no hi ha mòbils… Bé, sí que hi ha molts mòbils desgraciadament… Però sí, per mi està més a prop del ritual que d’una altra cosa, i per això em sembla important mantenir-lo. És un lloc de comunitat cent per cent.
Ser actriu és per tu el millor ofici del món? Què és el que més t’agrada d’haver escollit aquesta professió?
No diria que és el millor ofici del món. Jo he nascut al món del teatre, però he sortit, he provat altres coses i m’he adonat que m’agrada veure la vida i explicar-la des d’aquest lloc. També la vida m’ha anat portant per aquest camí i m’han sortit coses interessants que volia explicar. Però no m’he volgut mai tancar a viure altres experiències. Ara bé, cada cop serà més difícil que digui: ara em dedicaré a una altra cosa. El millor ofici del món no ho crec, perquè no salvem vides. Potser a espiritualment sí, però al final és una cosa molt més etèria. És el que aportem, i que és alhora imprescindible. Imaginem-nos una societat sense la cultura, sense un lloc on agafar-se més enllà del que és purament pragmàtic… També és un ofici molt dur, amb moltes coses difícils, i molt inestable. Però també és una professió molt connectada a les emocions i això també la fa important. Tenim la capacitat i la sort de posar paraules a les emocions. És bonic! El que és realment important és allò que fa vibrar a cada persona amb el que fa i a mi em fa vibrar la interpretació.
La fama derivada de la teva feina t’incomoda?
No podem dir que sigui una part de la professió. És un fet col·lateral. Una també decideix, és a dir, si agafes certs tipus de productes, certs tipus de feines, saps que això és un “dany” col·lateral. La fama és un fet que cadascú gestiona com pot i com vol, però té molt a veure amb les decisions de cadascú. Jo no he patit per la fama. Si, és clar, en cert moment algú pel carrer et diu: “Tu surts a la tele”, et reconeixen. Però a mi no em molesta. És més aviat simpàtic. Hi ha moments que no et ve de gust que algú t’interpel·li perquè t’ha reconegut. Si estàs en un festival amb dues copes de més i al teu aire, doncs no ve molt de gust. Però tampoc passa res, no és res que es pugui qualificar de vivència dura. Sí que és veritat que en certs graus de fama, no poder sortir de casa perquè et pararan tota l’estona no deu ser molt agradable. Et deu fer sentir que la teva intimitat està exposada. Però bé, és conseqüència de la feina que fem i crec que s’ha d’acceptar.
Em sembla que a la teva carrera com a actriu a la televisió i al cine hi ha una certa inclinació als temes històrics, de memòria: La fossa, La llum d’Elna, Barcelona ciutat neutral o Un cel de plom. És un fet volgut o pura coincidència en l’oferta que t’han fet per interpretar papers?
Crec que és fruit del mateix viatge. Hi ha hagut moments en què de cop tot el tema històric ha tingut molta importància i s’han fet moltes històries a voltant d’això. Jo diria que té a veure amb el fet que t’hagin vist fer un paper i llavors, quan pensen a buscar una actriu per un personatge pensen: “ah, aquesta persona va fer aquest paper” i pensen en tu pel següent. La veritat és que no és un tema decidit, no ho he volgut, però sí que han estat projectes que m’han agradat molt. I m’han permès fer aquesta trajectòria. La memòria històrica és quelcom que no podem oblidar, que hem de seguir treballant perquè al final forma part de la nostra identitat i del nostre futur. Si no entenem el nostre passat, no podem explicar-nos en el nostre futur, sobretot per les generacions joves. És important que entenguin d’on venim i quina és la ferida que tenim com a país, com a societat. És preocupant trobar-se amb joves que et diguin: “Franco, qui és Franco?” És fortíssim. I mira que jo ja soc d’una generació que no va viure la dictadura! Però em sembla molt fort aquesta desconnexió. Per aquesta raó em sembla importantíssim seguir parlant, seguir explicant aquestes històries.
Parlant d’Un cel de plom, el cartell de la pel·lícula sempre m’ha semblat molt impactant, buscant la semblança amb la foto de la Neus Català vestida amb l’uniforme dels presos dels camps de concentració nazis. En aquest sentit, deu ser molt colpidor ficar-se en la pell d’una supervivent d’un camp de concentració, no?
És una còpia de la foto de fet. Va ser molt colpidor ficar-se a la pell de la Neus Català, filmar amb aquelles condicions i apropar-se a un moment tan dur com el d’aquesta dona. Com que expliques històries de persones reals no pots evitar sentir que el que estàs transitant ho estàs fent des d’un acte de privilegi. Però sí, és duríssim pensar que això havia passat. Ja no només per ella, sinó també a escala humana, et preguntes: com pot passar això? En quin moment passa alguna cosa per la ment humana que pot fer-nos arribar aquests llocs? Sabia que existia la Neus, però no havia aprofundit mai en la seva història i em vaig sentir molt privilegiada de poder parlar amb la gent que l’havia conegut, poder indagar la seva història i sobretot, poder entendre aquest tipus de dona. Una dona forta, que fins i tot en aquelles condicions, aconsegueix sortir-se’n i sobreviure. La supervivència deu ser això, una força que et fa viure sigui com sigui. I per mi, l’acte més gran de fortalesa de la Neus, un cop passat tot l’horror, va ser que decidís lluitar per la memòria. Crec que en aquests moments tan traumàtics va pensar “ara vull mirar la vida endavant, vull oblidar-me de tot això i vull viure des del gust i el plaer i explicaré fins a la meva mort el que vaig viure per fer que no s’oblidi”. Aquest acte d’entrega a les generacions que venen em sembla d’una fortalesa i d’una dignitat meravelloses.
Ara estàs participant en Com si fos ahir. Quins projectes nous tens entre mans a banda d’aquesta sèrie?
Per la temporada que ve al Teatre Lliure de Gràcia estem preparant un espectacle que es diu L’autora d’Ella Hickson, que és una autora britànica. L’estrenem el maig del 2026 i ho dirigeix Anna Serrano amb un equip molt potent. L’obra és molt interessant i diria que és del més difícil que he fet en teatre.
Parlem ara una mica del barri. Com és que vas escollir viure aquí i des de quan ets veïna de Vallvidrera?
Visc a Vallvidrera des de fa quasi sis anys. Soc molt amiga de l’Aina Clotet, que viu a Vallvidrera també i feia molts anys que jo venia a casa seva de visita. I vaig dir: ”jo vull viure aquí”. I tal qual! També per mi tenia molt a veure amb tenir criatures. Volia treure a la meva filla de la ciutat una temporada perquè ja hi tornarà quan sigui adolescent i vulgui tralla. Em venia de gust criar-la una mica fora de la ciutat, encara que sigui un “fora de la ciutat” relatiu.
Què és el que valores més de viure a Vallvidrera?
El que més m’agrada de viure a Vallvi és la petita sensació de comunitat. En ser un barri petit costa molt poc trobar el teu grup, com per exemple famílies que estiguin criant. I com no, els espais que fan comunitat, com l’espai infantil del centre cívic, la biblioteca. Són punts de trobada que jo a Barcelona no tenia. La comunitat no l’has de planificar, sinó que sorgeix perquè comparteixes espais. També, és clar, la natura: passejar pel bosc, veure els senglars, i la tranquil·litat. Viure aquí significa viure amb unes revolucions una mica més baixes. I després també té molt sentit en l’àmbit familiar. Jo sola aquí no sé si vibraria així. Em vibra molt veure a la meva filla passejar pel bosc per anar al cole, que es trobi senglars al bosc, que jugui entre els arbres… La meva filla seria igual de feliç al mig de l’asfalt perquè el que necessita és amor, amics i passar-ho bé. I això ho tindrà a qualsevol lloc. Però des de la mirada de mare penso: “Quin gust, que creixi aquí”.
Per acabar, ens recomanes alguna lectura que t’hagi agradat especialment?
L’últim que m’he llegit és de la Miranda Juliy: De quatre grapes. M’ho vaig passar teta, llegint-lo! És una creadora que em sembla molt interessant a escala artística: treballa amb literatura, música, teatre, cinema, etc.. Recomanaré altres llibres escrits per dones que escriuen molt bé i perquè em sembla molt important destacar la literatura feta per dones:, Aquest tros de vida d’Estel Solé, una història molt propera, molt bonica, escrita des d’un lloc fàcil i alhora molt punyent. Un altre llibre que m’ha agradat molt i està escrit per una autora del barri, la Paula Roig, que es diu El café frío, la cerveza caliente. I per últim, recomano no un llibre, sinó una autora que m’agrada molt, la Maria Climent, perquè tinc un vincle amb les Terres de l’Ebre i em sembla molt important descentralitzar el català. La recomano no només per les històries que explica, sinó des d’on les explica.
