Es veu que l’espècie es va originar a Corea. Precisament en aquest país és símbol de bona sort i felicitat. Després va passar a la península Kamtxatka i més endavant s’estengué cap a l’Est fins a Amèrica i cap a l’Oest fins a tota l’Europa temperada. Essent tan extensa aquesta àrea, és normal que s’hagin format races o subespècies.
Als Pirineus, per exemple, hi ha una raça entremig l’europea, caracteritzada per una taqueta blanca al capdamunt de la cua, i la raça típica ibèrica que té tot el dors negre, present a Collserola. Al Sud de la península trobaríem una raça que té una taca de color blau Cobalt entre els ulls. Normalment, no es desplaça massa lluny, però algun exemplar ha travessat l’estret de Gibraltar cap al Marroc volant uns 250 km. A l’hivern forma grups d’una vintena d’individus als arbres i incorpora llavors a la dieta omnívora. Pot imitar la veu i el cant humà o el d’altres ocells. No dubta a cridar per a foragitar ocells grans com el bernat pescaire, i forma grups sola o amb altres còrvids per defensar-se. També té un crit especial per avisar els voltors i altres carronyaires perquè acudeixin a obrir la pell dels cadàvers i pugui aleshores furgar dins la carn. Furga també paràsits del bestiar quan es deixen. O els pot picar també ferides obertes. S’endú anells o objectes brillants i pot fer saltar les agulles d’estendre i fer caure així roba estesa. Si algun ocell ha caigut en alguna trampa o està atrapat dins una xemeneia no dubta a avisar un estol de companys o d’altres espècies per intentar alliberar-lo. També, quan una garsa cau a les urpes d’un altre ocell rapinyaire, crida demanant auxili i altres garses solen acudir a auxiliar-la. Quan mor un company s’agrupen les garses veïnes i fan una mena de ritual funerari per acomiadar-lo.
Fan els nius no massa amunt, esfèrics, grossos, amb tres capes: una de laxa a base de branques espinoses exterior, una d’entremig densa a base d’argila i branquetes, i una interior a base de plomalls, arrels fines i altres materials flonjos. Tenen molts enemics que es poden menjar els ous o les cries: serps, ratolins, rates, gats mesquers i altres còrvids o rapinyaires, a més dels caçadors. Alguns creien que les garses es menjaven els ous de les perdius, i per això les volien eliminar. «Que no et donin garsa per perdiu» ja denota que la carn de la garsa és un comestible no gens preuat. Amb altres còrvids la garsa també s’hi pot associar per cercar menjar. Un enemic silenciós és el cucut garser (Clamator glandarius). La femella pon els ous al costat dels de la garsa quan aquesta s’absenta un moment del niu. Els pollets del cucut neixen abans que els de la garsa als quals picotegen i maten. Les garses més velles poden arribar fins als 15 anys, però normalment viuen molt menys.
La intel·ligència de les garses s’ha confrontat amb diversos experiments. Són dels pocs ocells, si no els únics, que tenen una propiocepció del cos que fa que copsin que la imatge d’ells al mirall és la pròpia. Altres ocells poden passar dies picotejant un vidre al qual es veuen reflectits creient que es tracta d’un competidor. En canvi, la garsa, quan li pinten un punt al cos que no pot veure directament sinó mitjançant un mirall, aleshores amb una pota intenta llevar-lo. Tenen molta memòria dels fets ocorreguts i a l’hora d’amagar objectes o menjar. Superen proves difícils d’entendre quan els científics juguen amb diverses possibilitats a l’hora d’amagar centenars de bocins de menjar substituint-los o no per boles de fusta pintades de colors diferents i en diferents intervals. Al cervell de la garsa l’estriat està ben desenvolupat. L’estriat és una porció que segrega dopamina i l’atròfia del qual donaria en humans parkinson o corea. La poca connexió de l’estriat amb l’escorça prefrontal mitjana donaria lloc a psicopatia.
Foto: Eurasian magpie (10860). Wikimedia Commons. Autor: Rhododendrites; llicència CC BY-SA 4.0.
