Aquell diumenge 10 de novembre, havia quedat per anar a veure al matí una exposició de fotos al KBr (Fundació Mapfre). És a dir que havia de travessar tot Barcelona, des del Peu del Funicular.
Cap a les 10, doncs, baixo pel carrer Carròs i arribo a la placeta Rubió i Ors. Deserta. Ningú als bancs. Ningú als jocs infantils. Però, just abans d’agafar les escales que porten a l’estació, veig que al petit espai de la dreta protegit per una renglera de til·lers, sobre un dels bancs, hi havia algú. M’aturo i dono un cop d’ull tímid i respectuós. Era un home, estirat tot ell sobre el banc, el cos i la cara cap al sol. Dormia. Era un home africà.El tren fins a Provença, Pau Claris, la parada del 47 que em portarà al Passeig Marítim… Anava pensant. Aquest home, com tants d’altres sense saber on anar per dormir. Perdut, a Barcelona. Em sembla que hi ha un Centre d’Acollida al carrer Vidal i Quadras…? Cabòries.
Ja era a l’entrada del KBr, on fan una retrospectiva de les obres del fotògraf francès Henri Cartier-Bresson (1908-2004). Després d’una cua, ben gestionada, però que deixava imaginar que l’espai seria “compartit”, entro. Penombra a les sales. Als murs, plètora de fotos, més aviat petites. Per tot arreu gent que miraven i passaven. Faig com tothom.
Les fotos estan agrupades per temes diversos: Guerra, Persones i lleure, Comunisme i Humanisme, l’Amèrica en blanc i negre… Són fotos destinades a ser publicades a revistes i diaris: Un lloc, una data, a vegades un títol. Una realitat, sense necessitat de les paraules. D’això se’n diu fotoperiodisme. Des del 1932 fins al 1980, són 250 fotos de les quals n’he triat quatre per fer-vos-en una petita descripció:
- Una dona jove, desconsolada, plorant amb tot el seu cos sobre ruïnes (Dessau, Alemanya, maig-juny, 1945)
- Enmig del carrer d’una ciutat, la bellesa i la frescor de 2 noies (Moscou, Rússia, 1954-1955)
- Bicicletes, fragmentades (Xangai, 1949)
- Una fogata al centre de la foto i milers de gent al voltant (Cremació de Gandhi, Nova Delhi, Índia, gener 1948)
És el segle XX que desfila, la nostra Història. Massa emoció és el meu segle, la meva Història. Tornaré: un dia qualsevol, entre setmana.
Abans de sortir, a l’atzar, hi ha una última foto… Un home estirat tot ell sobre una vorera, el cos i la cara contra el ciment, entre una tanca de fustes coberta de cartells publicitaris estripats i el paviment d’un carrer (Marsella, França, 1932).
Merci, Monsieur Cartier-Bresson!