El març del 2024 per celebrar el retorn del Corominas a la nostra biblioteca vaig iniciar una sèrie d’articles sobre l’etimologia d’algunes paraules catalanes i vaig fantasiar una mica sobre GUINEU.
Ara, febrer 2025, torno a explorar el Corominas i us proposo:
XAMFRÀ
Un vespre, veient-la escrita, no recordo per quins set sous, en lletres grosses, sobre la pantalla del televisor, vaig pensar: Quina paraula més estranya! 6 lletres, 2 síl·labes. Comença per una ics, acaba per una a accentuada i al mig té una ema… Xamfrà! Un mot que omple la boca dels barcelonins.
Aquell lloc de l’Eixample on poden aparcar el cotxe uns minuts! Però que obliga els vianants a
zigzaguejar quan volen seguir un carrer! D’on ve aquesta paraula? Vet aquí què en diu el Corominas.
Xamfrà: “Del francès “chanfrein” chant cantell/freiner tallar. Terme tècnic d’arquitectura derivat del francès
“Tallar en forma de xamfrà”. I ens cita un exemple de xamfrà en un text valencià del segle XV: “Lo xamfrà que va entorn de les dites polseres… 1492”. Però, exactament què és un xamfrà?
Consulto diversos diccionaris que ens donen la mateixa etimologia de l’antic francès i definicions
semblants, prou complicades, per cert. Aquí teniu la definició de l’Alcover-Moll, diccionari Català, Valencià, Balear que explora el mateix text valencià del 1492 que el Corominas:
Xamfrà: “Pla format al cantell d’un cos de manera que forma angle obtús amb les dues cares d’aquest que
prolongant-se formarien angle recte o agut. Especialment: Fatxada que forma angle obtús amb les dues cares d’aquest amb les dues línies perpendiculars de les dues fatxades d’un mateix edifici en una cantonada.”
Ara, us proposo un passeig per Barcelona per descobrir la magnitud d’alguns xamfrans. Fàcil! “Un bon dia tranquil”. Agafarem la Rambla de Catalunya des de la Gran Via i anirem pujant fins a la Diagonal. Caminarem al bell mig de la Rambla, ens aturarem a cada cruïlla i mirarem d’esquerra a dreta els edificis que fan xamfrà. Un quilòmetre de meravelles! (Facultatiu, podem fer el mateix recorregut tot baixant fins a Gran Via). Però, em pregunto quin sentit té actualment aquesta paraula que data del segle XV i que jo ni coneixia, chanfrein. I el seu verb que descobreixo, chanfrener?” S’utilitzen al segle XXI com a termes arquitectònics? Obro diccionaris, em donen tots la mateixa definició que tradueixo:
Chanfrein: “Superfície obliqua, plana que resulta del trencament de l’aresta d’una pedra, d’una fusta, de la placa d’un metall.” Chanfreiner: tallar en forma de chanfrein.
No hi ha cap ús de la paraula en arquitectura. És una paraula tècnica emprada per picapedrers, fusters i
ferrers. I a Vallvidrera tenim algun xamfrà? Sembla que sí! La façana de l’antic Mercat, avui El Mercat Cultural de Vallvidrera, és un xamfrà.
Recordem-ho: el Mercat de Vallvidrera va ser construït a mitjan segle XX, en un terreny que feia cantonada entre la carretera de l’Església i el carrer Elisa Moragas i Ferrer. Bonaventura Bassegoda i Musté i Adolf Florensa i Ferrer, van ser els arquitectes responsables de l’obra (1953). I suposo que van chanfreiner, és a dir trencar l’angle recte o agut que formava el terreny per edificar una façana monumental amb un espai al
davant per facilitar l’entrada de la mercaderia.
I ara em pregunto: com és que chanfreiner i chanfrein van arribar a les terres catalanes i valencianes? Doncs, cap al segle XV i més endavant va haver-hi homes d’Occitània que passaven els Pirineus i emigraven cap al Sud on hi havia esplendor, riquesa i treball. Anaven a peu, portant a sobre només mans i coratge. Eren fusters, ferrers, picapedres. També, coneixien paraules boniques, “chanfreiner” que es va perdre i …“chanfrein”, el nostre xamfrà!