Un bon dia d’aquest hivern, vaig voler comprar mocadors –ja sabeu, aquestes “Peces de roba. De seda, lli o cotó. Destinades a mocar-se o eixugar la suor” (Pompeu Fabra). Els que tenia a l’armari eren esgrogueïts, descolorits i esfilagarsats. En breu, feien pena!
A Vallvidrera, d’ençà que van tancar la KKTUA, el Dani i la Mandarina, només podem comprar menjars, medicaments i tabacs. I que Déu els guardi! Baixo doncs a Sarrià, la Vila, on encara podem trobar dues merceries. Des de la plaça de l’Església enfilo el carrer Major cap avall i, tot seguit a l’esquerra, hi ha la primera merceria: “Josefa Cortinas”. M’enlluerno un minut davant l’aparador on pijames, samarretes, braguetes i calçotets, rivalitzen amb una filera de mitjons de tot colors i on s’estintola discret, un rotllo de bandera catalana. Entro. Hi ha un client. Espero. Em toca:
- Bon dia!
- Bon dia! Teniu mocadors?
- Per al cap?
- No, no! Per al nas, per mocar-se!
Tenien mocadors per a dones i homes. Blancs amb ratlletes blaves i roses a les vores. Bonics. En compro un assortiment.
Embravida per l’èxit segueixo baixant el carrer Major fins a la segona merceria: “El trébol” on m’ofereixen mocadors per a homes, dones, en capsetes de cartró guapes per regalar. Són de “la marca GUASCH, de tota la vida”(1859)! Tela finíssima, vores que semblen fetes a mà, de tots els colors. “Aquests! Aquests també!”. En compro. Tanmateix, què en faré de tots aquests mocadors? Sort que som al desembre, seran un regal dels Reis a la família, als amics. Amb una nota petita, particular per a cadascú.
Un mocador!
Per quan se t’escapa un badall! Per netejar les ulleres! Per quan t’emociones. Per si t’esgratinya un esbarzer als boscos de Vallvidrera. Per fer-hi un nus. Per treure les gotetes d’un gelat a la barbeta. Per si t’has deixat la mascareta. Blanc, per agitar-lo en una manifestació per la Pau. Per posar-lo com si res a la rentadora.
Per salvar el planeta! Per dir “Adeu!”.