Dels vivers Els Tres Turons, de Castellar del Vallès, salzes, freixes, saüquers, avellaners i sanguinyols varen ser plantats aquest octubre per una colla de voluntaris a les ribes de la riera de Vallvidrera a la zona de Can Planes (Molins de Rei). L’equip era dirigit per en Jordi Roca, de la Societat Catalana d’Herpetologia.
Mentre es feia la plantació va aparèixer un saltamartí ploraner (Eyprepocnemis plorans) per a sorpresa dels biòlegs, ja que aquesta espècie africana, gràcies al canvi climàtic, cada cop puja més al nord. L’ACA patrocina les despeses de la neteja dels marges. És una feina que requereix maquinària potent, ja que els rizomes de la canya comuna són molt difícils d’arrencar. També s’està provant en algun indret molt pendent d’estassar la part aèria de l’Arundo donax i després cobrir el terreny amb plàstic negre.
Els biòlegs es queixen que cada cop hi ha menys barbs cua-roigs (Barbus haasi) a la riera. En Jordi Roca els anys de sequera en salvava centenars d’aquests peixets, abans que es posés el col·lector, i els reintroduïa després a la mateixa riera quan tornava a dur aigua. Després del 2007, en conduir les aigües grises de les urbanitzacions per un tub, el cabal va disminuir molt i de peixos en van quedar ben pocs. La perforació dels túnels de l’autopista o la derivació de les aigües de les mines del pantà de Vallvidrera n’han fet minvar molt també el cabal.
Fa dos segles gran part de Collserola no era bosc sinó vinya. Aleshores el sòl no tenia gaire poder de retenció de l’aigua de la pluja; les fonts rajaven més que no pas ara i la riera duia més aigua. Les captacions per mines i pous han anat disminuint l’aportació d’aigua a la riera. Recordem que el pantà de Vallvidrera s’alimentava de mines el cabal de les quals sobreeixia pel cim d’una de les columnes de la presa. A Can Planes passa una cosa similar. Per sota uns 800 m³ per dia. Costarà que l’ACA faci una depuradora, no al capdavall del col·lector tocant ja al Llobregat, sinó al peu mateix de les urbanitzacions de la zona de la Rierada. Però una solució que a alguns no agradaria seria deixar fluir les aigües grises per una sèrie de petites rescloses perquè s’oxigenés i acabés augmentant el cabal de la riera sense posar en perill així la vida dels peixos i amfibis. Al costat de la riera s’han construït i es construiran petites rampes, basses o ramals per afavorir peixos i amfibis durant les temporades de sequera. A la mateixa capçalera del pantà de Vallvidrera s’ha fet una petita bassa-refugi amb aquesta finalitat.
Les canyes asiàtiques, a més de servir com a tutors de les plantes de l’hort, aguanten el terreny i prevenen esllavissades, però ofeguen la vegetació autòctona i en cas de riuada formen preses inconsistents que en trencar-se provoquen allaus perilloses que poden causar víctimes mortals.
L’espai protegit de la Rierada alberga arbres fantàstics, com ara el vern (Alnus glutinosa) de les tretze besses, o plataners, til·lers i pollancres de dimensions notabilíssimes. Es pot anar caminant des del barri de Can Borrull de les Planes fins al salt de Can Bosquets i seguir vora la riera fins a Can Castellví i encara fins a Can Rabella sense allunyar-se gaire de l’ombra dels arbres de ribera durant uns 7 km. Més avall, fins arribar al mateix Llobregat, la vegetació arbòria ja desapareix del camí durant gairebé 2 km.
Un estudi recent de la flora del fons d’aquesta vall ha catalogat ja unes 660 espècies. Sota la gran abundància d’Atriplex semibaccata (originària d’Austràlia) a la zona de les Llicorelles (més avall de Can Rabella), on també ha aparegut una margarida groga i vermella exòtica (dels Estats Units), Pascalia glauca. Com han arribat aquestes espècies adventícies al terreny no sempre queda clar. Cenchrus setaceus, per exemple, més avall de Can Salat, es deu haver escapat d’algun jardí. És originària de l’Àfrica tropical oriental. Els qui caminin pel fons de la vall haurien de tenir cura a no trepitjar les plantes autòctones a la llera i ribes de la riera. Aristolochia longa, per exemple, va desaparèixer de sota Can Bosquets, i moltes altres espècies, potser fins a un centenar, han desaparegut per la sequera o la remoció de terres.
Recomanem als que s’inicien en el coneixement de la flora i la fauna de Collserola el llibre de Toni Llobet i Francesc Llimona (editorial Cossetània) acabat d’aparèixer.
