El roldor és un arbust de 2-3 metres d’alçada, sense pèls ni espines, amb branques una mica quadrades i d’escorça grisenca. Les fulles són oposades o verticil·lades, oval-lanceolades, de marge llis, i amb 3 nervis normalment ben marcats. Les flors són de simetria regular, polígames, verdoses, petites, en raïms erectes, axil·lars i terminals. El calze es torna carnós, amb 5 sèpals ovals. La corol·la també és acrescent, amb 3 pètals. Cada flor té 10 estams; i 5 estils, llargs, filiformes, sortints, vermellosos. El fruit és com una baia amb 5 carpels que s’estenen en forma d’estrella, indehiscent i amb una sola llavor.
El nom científic d’aquest arbust ja indica que és planta que es fa servir per adobar les pells (Coriaria) i que té les fulles similars tot i que molt més grans sense cap olor a les de la murtra (myrtifolia). Sol trobar-se amb esbarzers, aranyoners, ridorts i heures, en raconades una mica humides. Es fa a la muntanya baixa del llevant peninsular i al SE de França. Ajuda a fixar el terreny amb les seves arrels i, gràcies a bacteris nitrificants associats, els adoba. Ja diuen que el fems millor és el de l’olivarda i el roldor.
Ja des de temps dels antics romans s’aprofiten les fulles que cauen de les branques tallades per fer una mena de pols que endureix i adoba el cuir, en especial el que servirà per fer les soles de les sabates. A Vallvidrera se’n collia molt almenys a principis del segle XX, segons deia en Cristòfor Jordà. Els fruits passen d’un color verdós a un vermell viu i finalment al negrós, igual que les móres. I són dolços o una mica àcids també. Però són verinosos. Amb tot, unes miques del suc amb sulfat ferrós donaria una tinta negra, o amb llimona, un tint d’un vermell viu apte per a fer-se petits tatuatges. El xarop fet amb els fruits pot posar-se en una safata perquè en beguin les mosques i es morin enverinades. I amb les branques se’n poden fer escombres.
Les intoxicacions amb els fruits poden arribar a ser fatals. Nens i soldats han mort per haver-ne menjat. Les fulles també són verinoses. Les cabres en mengen unes miques, i alguna cabra del ramat pot agafar el vici de drogar-se amb la planta i acaba fent tombarelles pels marges. Amb tot, a dosi homeopàtica l’escorça pot fer-se servir com a medicinal a la 5CH contra alcoholisme, drogaddiccions, encefalitis, meningitis, i traumatismes cranials. Un ús ben curiós que em va indicar en Roquesalbes de Caldes de Montbui és el de dirigir els bafs de bullir el roldor cap a la ferida que hagi provocat un escorçó. M’ho deia amb molt de convenciment. En microdosi de 100 mil·ligrams l’escorça s’ha emprat contra infeccions víriques i bacterianes, contra la hipertensió, pleuresia, diabetis, epilèpsia, i malalties de fetge i ronyó. En ús extern, en banys s’ha fet servir com antiinflamatori en malalties de la pell i en hemorroides.
La coriamirtina és el principal principi actiu de fruits i fulles. Té un efecte similar a l’estricnina: primer actua estimulant el cervell i la respiració; i després els paralitza. Primer provoca mareig i nàusees. La mineta es fa grossa però després d’una estona es fa molt petita. Més endavant la coriamirtina provoca, a més de vòmits, desorientació, convulsions, dispnea, hipotèrmia, i coma profund (i mort).
Per altra banda, al cap d’uns 15 a 30 minuts després de la ingestió dels fruits del roldor apareixen nàusees, vòmits, cefalees, vertigen, picor amb sequedat a la boca, ulls envermellits, pupil·les midriàtiques (dilatades), hiperreflexia, hipertonia, agitació psicomotriu acompanyada d’un estat com de borratxera. Pot aparèixer coma amb convulsions tòniques o clòniques que es poden acompanyar de trismes (agarrotament de la boca). Els símptomes comencen de cop i volta, no progressivament. El tractament és a base de rentat gàstric, carbó actiu i benzodiazepines com el diazepam intravenós (o en nens) per via rectal.
