Primer de tot, context: quan un habita a Vallvidrera de seguida arriba a la conclusió de la seva doble ànima de barri. Per un costat té dinàmica de poble. Això es pot demostrar de moltes maneres, però en destacaria les següents particularitats:
1) La sensació que tothom coneix a tothom, petits, grans, joves i vells; molta més intergeneracionalitat que a ciutat, alhora menys intimitat i la sensació de més xafarderum
2) Xarxes superposades: les relacions s’encavalquen i la mateixa persona pot ser veïna, cosina d’un amic i companya de l’AFA o treballadora de la botiga i companya de Vallvi Active tot fent esport de bon matí
3) Encara més vida associativa: la Comissió de Festa Major, la coral, el grup de teatre, el club de Curling, l’Associació de Veïns, la cooperativa de consum Can Pujades… fins a tal punt que s’ha tingut la força i el capital humà suficient per a crear i gestionar El Mercat d’entitats.
Aquest fet té com a conseqüència, que Vallvidrera en contraposició a l’individualisme propi de ciutat, té molta més capacitat d’ajuda mútua i solidaritat entre uns i altres en els moments complicats i no tan complicats.
Tanmateix, Vallvidrera té també una ànima de barri dormitori. La seva evolució a barri benestant, la disseminació urbana, i el relat constant des de la capital que ha de ser un barri d’elit, generen una tendència de barri dormitori, és a dir que la vida social o passa a Barcelona o passa dins les cases privades (d’aquells que en tenen de prou grans perquè així sigui) En efecte, la disputa entre aquestes dues ànimes succeeix on passa la vida social, en què fem amb la petita fracció de temps de vida fora del treball i les tasques reproductives no compartibles, dit més planament: el xoc entre aquestes dues ànimes es troba en on fem la vida d’oci: a casa o als espais públics i comunitaris.
En aquesta lluita, doncs -i ara sí que entro en el tema que ens ocupa- hi juga un paper primordial els pocs locals que té el nucli urbà de Vallvidrera. Són aquests els que tenen la força estratègica per reunir gent i fer que la vida social, la vida d’oci, passi als carrers i espais públics i comunitaris i no a les cases privades. I és aquest subtil punt d’inflexió el que permet que ens coneguem més, que tinguem més vida de poble i, per tant, compartim més sentit de pertinença de barri, tinguem més capacitat d’ajuda mútua, i, al cap i a la fi, siguem més poble i comunitat amb valors democràtics més presents i forts.
Ara bé, i aquí és on volia arribar i rau la crítica de la carta: no tot local val. No tota activitat val. Deixant de banda, altres temes interessants de debat com la seva sostenibilitat econòmica o la generació de llocs estables de treball, al nucli urbà de Vallvidrera no tots els locals (actualment) tenen una mirada de barri, no totes les activitats econòmiques supleixen una necessitat a les veïnes del barri, i com dèiem abans, de locals n’hi ha molt pocs i són molt preuats. Tots hem sentit a veïnes, més majors i no tan majors, reivindicar les èpoques de la peixateria, la carnisseria, la rostisseria, el mercat amb funció de mercat, etcètera. Fa dos anys vam perdre el bar Josean i el barri encara està de dol, perquè vam perdre un espai de socialització i de fer comunitat. Malauradament, el negoci que l’ha substituït, sense qüestionar la seva legitimitat i sentit a escala privada, no aporta res a la comunitat llebrenca. No és l’únic cas, ni el més escandalós. La meva intenció no és assenyalar. És fàcil veure quins negocis aporten al veïnatge i quins no. Aquest Nadal ha tancat la perruqueria del barri, na Niona. El barri torna a estar de dol, un altre negoci que tenia una clara vocació popular, una perruqueria que era nostra i que ara tanca i ens deixa orfes en aquest sentit.
En aquest cas ha tancat per jubilació, llei de vida, la qüestió no és aquesta. La qüestió és que s’hi farà ara, i si les veïnes tindrem la iniciativa i la responsabilitat suficient perquè l’activitat que s’hi realitzi tingui una mirada popular. Moltes hauríem desitjat que es traspassés i continués sent una perruqueria. En veure que això no succeïa, unes quantes veïnes vam intentar a correcuita obrir-hi un bar-ateneu, un espai d’oci on romandre, especialment durant les tardes i vespres on actualment si no fos pel Mercat, Vallvidrera seria un desert. No ens en vam sortir per falta de temps i múscul econòmic, però vam poder constatar que era possible, era realitzable, tenim el pla de negoci i el projecte tenia sentit i hi havia un consens absolut en el fet que hi ha una necessitat a cobrir. Alhora vam poder veure la immensa quantitat de recursos que té el veïnatge de Vallvidrera quan es coordina. Estem profundament agraïts de la confiança i d’haver-ho pogut intentar al costat de tanta gent. Tanmateix, aquest cop, no ens n’hem sortit.
De nou, constatem que trobem a faltar molt el bar, el Josean i un espai merament d’oci on prendre alguna cosa i fer un mos els vespres a Vallvidrera, i m’indigna veure com el bar del Cívic, amb infraestructura, terrassa i situació immillorable, no obre els vespres per motius administratius. És simplement ridícul i frega la falta de respecte a tot el veïnatge. S’ha de fer la pressió necessària perquè això no continuï així i puguin oferir servei també de nits.
En conclusió, la dinàmica de poble de Vallvidrera, en contraposició a la dinàmica individualitzant i alienant del barri dormitori, requereix espais de convivència i d’oci compartits, així com de suficiència de serveis bàsics (alimentació, salut, educació, subministraments i reparacions, higiene i llar… .). Els pocs locals que tenim disponibles, els fan summament preuats per cobrir aquestes necessitats. Cal, per tant, responsabilitat de les persones propietàries d’aquests locals, així com de les iniciatives privades (que alhora tendeixen acabar perillosament en les mateixes mans), així com la presència, compromís i responsabilitat de la comunitat de veïns per tal de mantenir, cuidar, procurar i també d’alguna manera fer-nos valer i controlar la iniciativa privada per a garantir que aquests locals supleixin necessitats bàsiques i populars de Vallvidrera.
Niona, et trobarem a faltar.
I llarga vida a Vallvidrera com a poble!
__________
Potser t’interessa:
Podeu enviar l’escrit (màxim 1.200 caràcters) aquí. Els escrits, que es publiquen al següent número, poden anar amb pseudònim, però han d’estar signats. La Vall de Vidre no es fa responsable del seu contingut i es reserva el dret de resumir el contingut i de publicar aquelles que consideri adients.
