En el marc de la celebració del dia de Sant Jordi l’Associació de Veïns/es i Cultural El Sanatori, l’Associació Mercat Cultural Vallvidrera i la Biblioteca Collserola Josep Miracle convoquen el Concurs literari amb l’objectiu de fomentar la literatura i la creació literària
Com sempre La Vall de Vidre té el plaer de publicar els relats dels guanyadors.
L’ombra de Vallvidrera
Multitud
És un dia comú, però la meva ment no sap com comportar-se.
A Vallvidrera, com sempre, ple de soroll i de gent que va i ve sense aturar-se. I jo, enmig de tot això, sóc un espectre que s’amaga entre la multitud sense trobar el seu lloc.
El soroll del trànsit, les veus que es creuen, els passos apressats… tot es barreja en un caòtic concert que sembla anar en contra meu.
Dubtes
Avui hi ha una festa. Una reunió d’amics. Res greu, res especial.
Pero quan m’acosto a la porta, la respiració se’m fa pesada, el pit se’m tanca com si les parets s’acostessin. Travessar aquella porta es converteix en una tasca imposible.
A fora, la gent riu i es saluda amb naturalitat.
Per què per a ells és tan fàcil? Per què jo em sento fora de lloc, com si la meva presència fos un error?
Respiro profundament. Em veig davant la porta buscant excuses.
«No cal que entris», em dic. «Ningú notarà que no hi ets».
Però alguna cosa dins meu insisteix a avançar. I mentre ho faig, el meu cap s’omple de preguntes.
Què pensaran de mi? Què diré? I si em quedo callada i s’adonen de com d’incòmoda estic? I si creuen que no sóc suficient?
Els dubtes creixen com una bola de neu fins que em sento petita i fràgil.
Invisible
Entro a l’habitació. El primer que noto són les veus, les rialles, les converses que s’entrellacen.
Tothom sembla gaudir de la companyia dels altres.
Jo em quedo al marge, com una ombra al fons.
Al principi ningú no em nota. I això fa més mal del que hauria de fer.
La idea que sóc invisible, que no mereixo ser escoltada, em fa voler desaparèixer.
Les paraules se’m queden atrapades a la gola.
No aconsegueixo iniciar cap conversa.
Cada frase que intento formar es dissol abans d’arribar als llavis.
I si dic alguna cosa inapropiada?
La meva ment crea escenaris de rebuig, mirades que no entenc però que sento com ganivets.
Mil preguntes
A cada rialla, a cada mirada, a cada xiuxiueig, un calfred em recorre tot el cos. Ho estan pensant? S’estan burlant de mi? M’estan mirant amb desaprovació, o és només la meva ment construint fantasmes d’inseguretat?
No es veu, no es pot tocar, però hi és, a cada racó, a cada moviment que faig. Em sento atrapada en un judici permanent entre el que vull fer i el que sento.
Això es converteix en un pes sobre les meves espatlles, i cada pas que faig cap als altres es torna un esforç immens, com si fos un camp de batalla on m’enfronto als meus propis
pensaments i inseguretats.
La festa continua al meu voltant.
Ells continuen rient, parlant, gaudint.
Jo, en canvi, sóc una ombra que es fon amb el soroll, un espectador llunyà que es perd en un mar de rostres que no sap com comprendre. Com puc pertànyer si tot dins meu em diu que no sóc capaç de ser vista? Com puc fingir, si la meva ment sempre s’omple de dubtes.
I si no els agrado?
I si es burlen de mi?
I si no els caic bé?
I si no sóc suficient?
Potser…
La resposta sembla tan llunyana.
Però potser, en algun racó de la meva ment, s’encén una petita espurna.
Potser algun dia, amb el temps, podré veure que no estic tan sola com em sento, que hi ha més persones allà fora que lluiten amb el mateix.
Potser aquest serà el primer pas per començar a trobar el meu lloc en aquest món que a vegades sembla tan aterridor.
Potser algun dia seré algú entre tanta gent.
Potser algun dia trobaré algú que m’entengui i em faci sentir còmoda parlant.
EL REVOLT
Aquella nit de finals de juliol de 1936, l’Adelaide no hauria d’haver estat al carrer. Feia pocs
dies que tot s’havia torçat a Barcelona: crits, armes, gent nerviosa. Tot anava massa de pressa.
Ella només havia sortit un moment, un encàrrec qualsevol. I amb això va ser suficient.
Quan va tornar, les seves germanes ja eren al camió. Les feien pujar a empentes, sense
miraments ni explicacions, com si no calgués donar-ne cap. Ella també hi hauria hagut de ser.
Ho sabia.
—On se les emporten? —va preguntar.
Ningú no li va respondre.
En Miquelet, un veí que fins llavors s’ho mirava des de la vorera, es va acostar.
—Si vols… els podem seguir.
No era valentia. Era no saber què fer. L’Adelaide va pujar darrere seu.
Van sortir de la ciutat amb el camió al davant. A poc a poc, els llums van quedar enrere i la
carretera es va enfilar cap a Collserola, revolt rere revolt, cada cop més fosca. Quan van
deixar enrere Vallvidrera, tot ja semblava lluny.
El camió es va aturar en un revolt. Un revolt qualsevol. Van parar més enrere, massa lluny per
fer res, massa a prop per no veure-ho.
Les van fer baixar. Una de les monges va ensopegar i un dels homes va riure. Va riure. I
aquell riure va quedar penjat a l’aire.
—No… —va murmurar en Miquelet.
El primer tret va sonar sec. Un cos va caure. Després un altre. I un altre. Sense pressa, però
sense pausa.
L’Adelaide no podia apartar la mirada. Aquelles dones eren les seves germanes. El seu lloc
era amb elles. Però no hi era. Només perquè havia sortit un moment.
Va esperar entendre-ho. Però no hi havia res a entendre. Només homes que disparaven i
marxaven.
Quan tot va acabar, se’n van anar com si res. La muntanya va quedar en silenci.
L’Adelaide es va apropar a poc a poc. Es va agenollar i va agafar una mà. Encara era tèbia.
La va sostenir uns segons. Després la va deixar anar.
Amb els anys, aquell revolt va acabar tenint nom. La gent el coneixeria com el revolt de les
monges. I diuen que és el punt més fred de Barcelona.
Potser sí.
Però no és pel vent.
Ni per l’ombra.
És pel que hi va passar.
Per aquella nit en què matar va ser fàcil.
Massa fàcil.
I la terra encara ho sap.
Fred.
Com una mà morta.
El misteri de l’òpera
Collserola, al davant de la casa 13 del carrer de les Figueres hi havia un fanal verd.
Dins la casa i vivia una família de dues mares, l’Aina i la Maria, i un fill de 5 anys, en Gerard. Eren una
família tranquil·la, però a la Maria si una cosa l’empipava era no poder dormir i just aquella temporada no
podia fer-ho gaire ,feia un mes que buscaven el culpable però no el trobaven.
A la nit la Maria sentia uns “Oooooooooo, aaaaaaaaaaaaa senglars de Collserolaaaa” bonics, però li feien venir
uns mals de cap increïbles.
El Gerard, que es preocupava molt de la seva mare, va decidir obrir una investigació del Club del Detectiu Cara
Piu (un club del qual només ell n’era membre).
Es va posar el seu vestit, es va olorar les aixelles (es va dutxar) i va dir:
—Lleeeeeestos!
Les seves mares li van preguntar:
—Que fas?
—Secret.
—D’acord… —va dir l’Aina.
El Gerard va decidir investigar aquella mateixa nit.
Quan el sol es va pondre, el Gerard va sortir per la finestra i va posar-se a llegir. De cop va sentir com una mena
d’òpera.
“Ooooooooooooooo, aaaaaaaaaaaaaaa senglars de Collserolaaaa”
La Maria tenia raó, en Gerard va mirar al seu voltant.
No va veure persones, ni animals, el carrer estava completament buit. Només hi havia el fanal verd, el banc on
cada dia s’asseia l’avi Josep a tirar pa sec als tudons de Collserola i el pi.
Va sortir de darrere l’arbust i va parar l’orella. Es va acostar al pi, i res; al banc, i tampoc; però, quan es va
acostar al fanal, aquella mena d’òpera es va començar a sentir més fort.
Quan es va haver acabat l’òpera, el fanal es va aturar i li va preguntar:
—T’ha agradat, és l’òpera que li dedico a Collserola.
—Sí, però podries cantar al matí? És que la meva mare no pot dormir.
—Ah! Eeeeh… d’acord!
L’endemà, la Maria es va despertar més descansada que mai; no com en Gerard, que havia estat tota la nit
d’investigació .
—Sabeu què? Ja puc dormir! —va dir la Maria.
A la cara d’en Gerard va aparèixer un somriure d’orella a orella .
Des d’aquell dia, la Maria ja no feia ulleres i en Gerard i l’Aina estaven molt menys preocupats.
FI
