Del gènere Cistus a Collserola hi trobem tres espècies molt comunes: Cistus salviifolius (estepa borrera), Cistus albidus (estepa blanca) i Cistus monspeliensis (estepa negra). A més, també hi ha exemplars d’espècies més rares i alguns híbrids molt i molt escadussers. Hi ha dues estepes que fan molta olor. L’estepa grossa (Cistus ladanifer) té les fulles estretes i blanques per sota, i les flors ―blanques amb 5 taques porpra centrals― grans. La podem trobar vora el cementiri de Collserola. L’estepa negra (Cistus monspeliensis) fa les fulles estretes verdes per ambdues cares, i les flors ―del tot blanques― menors. És molt comuna arreu de Collserola.
D’entre les estepes que no fan olor podem veure l’estepa blanca (Cistus albidus), que fa les fulles blanquinoses subsèssils allargades i les flors roses; i l’estepa borrera (Cistus salviifolius), que fa les flors blanques, i les fulles peciolades arrodonides a la base. L’ajoca-sapes (Cistus crispus) és molt rar a Collserola o n’ha desaparegut de la carena entre les fonts del Bacallà i Can Gomis. Fa les flors roses i les fulles sèssils una mica allargades i molt ondulades. L’híbrid entre l’estepa borrera i l’estepa negra (Cistus × varius Pourr.) es podia veure, abans de la neteja dels marges, al revolt abans de la Font de l’Espinagosa. Fa les flors petites, blanques, i les fulles trinervades una mica ondulades. Vora Can Ferrer (al NE del Forat del Vent) es podien veure els híbrids entre Cistus albidus i C. crispus. I als marges de la carretera d’Horta a Cerdanyola els híbrids de Cistus ladanifer amb C. salviifolius o amb C. albidus.
En general, les estepes s’estassaven per fer llenya per encendre els forns de pa; i amb la cendra que en resultava es feia el lleixiu. Quan floreixen, a l’abril, totes les estepes atrauen les abelles i els forneixen força nèctar.
Durant la Guerra Civil (1936-39) amb l’estepa blanca (Cistus albidus) a Vallvidrera se n’havien fet cigarrets. Es posaven les fulles a assecar al sol, i després es trituraven afegint-hi una mica de clorat potàssic. Tenien un efecte sedant, hipotensor, i qui sap si psicodèlic. Les llavors de l’estepa blanca diuen que són dolces, però … són tan menudes! Si les volem fer germinar és millor raspar-les amb paper de vidre molt fi abans de posar-les en terra humida. L’estepa blanca s’emprava en usos externs contra hemorroides, contusions, penellons, varius, mal de queixal, otitis o sordesa, orquitis (inflamació dels testicles), reuma, debilitat del cabell, dents brutes, i ferides. En ús intern s’emprava contra tos, grip, mal d’estómac, Parkinson, infecció d’orina, nerviosisme i hipertensió.
L’estepa grossa (Cistus ladanifer) té les mateixes propietats que l’estepa blanca, o potser encara les tingui augmentades. Les llavors es mengen. L’exsudació escumosa blanca de la base del tronc també. El làudan és la matèria enganxosa que es pot recollir amb un raspall de la planta, o del pèl de les mateixes cabres que hi pasturen, o separant-la de la decocció. És molt aromàtica i s’empra en perfumeria com a fixador d’olors. Es pot aplicar aquesta resina, o els brots de la planta, per combatre el mal de ventre, la diarrea o el mal d’estómac. En ús intern, el làudan o els brots de la planta, els recomanaven contra hepatitis, pòlips a la bufeta de l’orina, tos-ferina, diabetis, reuma, grip, febre (en supositori), insomni, nerviosisme, neuràlgies, càncer (amb escorça d’alzina), cabell debilitat, èczema, taques a la pell i vaginitis. I l’oli fet amb les fulles per ajudar a curar les cremades i a llevar les punxes clavades. Contra el mal de queixal recomanaven dirigir a la zona adolorida el fum de cremar-ne les tiges. Quan un animal es trencava una pota se li posava un manyoc d’aquesta estepa i es lligava amb l’ajuda de canyes.
L’estepa negra (Cistus monspeliensis) només d’olorar-la sembla que curi els pulmons. Els bafs poden calmar l’asma. Per torrar les castanyes és ideal, ja que els dona una aroma especial. S’ha emprat en ús extern contra els dolors de la regla o les regles massa abundants, i pels carn-esqueixats; i en ús intern contra els cucs intestinals.
L’estepa borrera (Cistus salviifolius) s’ha fet servir contra el mal d’estómac, les infeccions d’orina, la tos i la diabetis; i, en ús extern, contra el reuma ―aplicant les rames escalfades―, i les ferides o mossegades.