Les orenetes i els falciots són, com deia Sagarra, la gran joia del nostre cel blau. El nom científic del falciot està relacionat amb la seva discapacitat per caminar: deriva del grec «sense potes». Les cries surten del niu volant, o bé cauen a terra i hi romanen invàlides. Allí poden aguantar, molt i molt ensopides, una setmana sense menjar ni beure, fins que algú les adopta sabent que un cop aixecaran el vol mai més el reconeixeran.
El primer error que podem cometre és posar la cria dins una gàbia d’ocells. Amb els barrots se li poden espatllar algunes plomes, cosa que li afectaria el vol per sempre. Cal posar-la dins una capsa de cartó no hermètica i, segons la llei vigent, avisar els agents rurals que vinguin a cercar-la. O la podem dur a l’Hospital Veterinària Molins, a Sant Vicenç dels Horts. Allí o a Torreferrussa (centre de recuperació de fauna salvatge a Santa Perpètua de la Mogoda: 938 895 945) caldrà péixer-la a base de cucs de la farina (Tenebrio molitor) acabats de sacrificar (ofegats en aigua calenta): fins a 25 cada vegada, 6 cops al dia. Aqueixes larves d’escarabats s’alimenten de segó i farina. Fa poc, a Europa se n’ha autoritzat el seu ús en aliments per a humans. En segon terme, cal péixer la cria amb grills menuts (que cal congelar, llevar les potes del darrere i entebionar-los en aigua calenta abans de donar-los-hi). Se n’hi poden donar uns 5, 6 cops al dia. L’aigua se li dona sola o amb algun preparat vitamínic, en xeringa. La cria ha d’arribar a pesar més de 42 grams per a tenir expectatives de poder volar. Es pot entrenar deixant-la a terra en un passadís al final del qual hi hagi on agafar-se.
Aquest ocell que potser ens pot semblar insignificant és capaç de volar sense aturar-se durant nou mesos seguits. S’atura només per pondre i covar els ous i alimentar les cries. De nit puja a cotes altes (fins a 2000 metres) on «dorm» mentre no para de volar, ja més relaxada i sense obrir la boca. De dia pot volar fins a 100 Km/h.
A Europa hi arriba a la primavera. A principis de la tardor se’n torna a Sud-Àfrica. A Catalunya els primers falciots arriben a les darreries de març i el gruix de la població ja ha marxat a l’agost; però se’n poden observar alguns a la fi d’octubre.
Els nius solen ubicar-se en forats sota les cornises dels edificis. Fan uns 12 cm de diàmetre i estan fets amb plomes i brins vegetals aglutinats amb saliva. Cada parella cova durant 20 dies dos o tres ous blancs allargats d’entre 3 i 4 grams. Quan les cries abandonen el niu, al mes i mig, pesen més que els adults. El cos dels falciots més grans fa uns 16 cm de longitud, i les ales 40 cm d’envergadura. La cua és curta, bifurcada, i les ales estretes, corbades en falç i punxegudes El bec és petit i la boca, un cop oberta, molt ampla. Les potes són curtes, amb quatre dits dirigits endavant i amb urpes molt fortes. Tot el plomatge és de color negre, llevat el sota de la gola, que és blanquinós, i la part de sota de les ales que és d’un gris fosc ―però més clar a la tardor―. Tenen un voraviu blanc a les plomes.
Volen tot fent menys piruetes que les orenetes, i més alt que elles; i van fent xiscles molt aguts i curts gairebé inaudibles. Les oïdes més fines poden distingir el «srií» dels mascles del curt «suií» de les femelles. En un dia poden menjar més de mil mosquits, a més de formigues-lleó voladores, mosques i fins a cinc-centes espècies diferents d’insectes―sempre de menys de 12 mm―. Beuen mentre van volant ras sobre la superfície de l’aigua.
A Catalunya a la fi del mes de juny probablement n’hi haurà més de mig milió. Solen volar en estols vuit-cents quilòmetres de mitjana al dia; o més de mil en ocasions especials. Després de la migració a l’Àfrica tornen al mateix niu cada any. Formen parelles estables i n’hi ha que viuen vint anys. O sigui que un individu ha pogut menjar uns 14 Kg de mosquits al llarg de la seva vida.
És una espècie vulnerable. El canvi climàtic i els pesticides redueixen les seves fonts d’alimentació. Per això moltes cries no tiren endavant i els pares les fan fora del niu quan moren. Els edificis moderns no solen comptar amb obertures al sostre mort sota el terrat o teulada; i les obres a la primavera poden destorbar la cria als nius existents als edificis antics.
Més informació: https://seo.org/ave/vencejo-comun/