La Biblioteca Josep Miracle Collserola ha recuperat el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Corominas (Vegeu LaValldeVidre gener 2024).
Un dimarts matí doncs, em veieu a la Biblioteca, secció Lingüística, davant els 9 volums d’aquest diccionari amb una llista de mots dels quals volia consultar l’origen.
PESSEBRE. No figura.
GARROFER. Succint.
TREVA. Fullejo. Sembla apassionant, però son moltes pàgines. Un altre dia.
GUINEU. 6 pàgines. Fullejo i em bull el cervell d’alegria. Quin descobriment! Ja ho tinc!
Amb el meu coneixement d’algunes llengües romàniques i 6 anys de llatí a l’escola, sempre m’havia sobtat que els noms dels mamífers no tenien res a veure amb arrels llatines. Cada idioma anava per la seva banda.
Guineu, Guilla, Rabosa (f) en català; Raposa (f) en gallec i portuguès; Goupil i Renard (m) en francès… Aquestes paraules no tenen res a veure amb el Vulpes (F) llatí. L’anomalia es repeteix per als ocells en canvi per als insectes sembla que el llatí té més força.
Bé, m’emporto el volum IV (F-L) i me’n vaig a la Zona de Silenci. M’instal·lo. Ja soc a la pàgina 234. Llegeixo, torno a llegir … I trec de la meva lectura l’essencial i espero el més bonic.
GUINEU(f)
Mot català d’origen incert. El GUI inicial suposa germanisme: winihild .La terminació hild en germànic és típica de noms de persones de sexe femení. L’origen del mot vindria potser del nom Winidhild. En efecte Winihild era una comtessa cèlebre, muller de Guifré I , fundador del Casal de Barcelona (segle IX). Aquella dona era sens dubte el símbol de la prudència i astúcia femenina . El poble tendeix a figurar-se les grandes dames com a actuant amb les arts femenines de la paciència, la prudència i l’astúcia per salvaguardar llurs interessos o els dels seus fills.
A França, al segle XIII, el mateix animal, el goupil, va perdre el seu nom i es va dir el renard. Renart era el personatge astut i traïdorenc d’un llibre aleshores famós, Le roman de Renart.
Influenciat per la popularitat del Renart, Ramon Lull va nombrar la guineu del Lllibre de les Bèsties, escrita a París entre 1287 i 1289, “na Renart”…?
En Corominas es pregunta perquè no dir-li a aquest animal temut, pel seu nom. En aquells temps costava molt al pagès salvar l’aviram de les seves hàbils malifetes. Potser no s’havia ni d’anomenar aquest esperit diabòlic? El nom propi esdevé tabú. Millor dir-li mala bèstia o el nom d’un personatge fictici? O el nom d’una dona coneguda?
Sembla que al segle XXIV la guineu ja no és l’animal enredaire i ferotge que s’ha d’exterminar.
Un animal per protegir? L’any passat vaig poder veure una guineu. Sortia dels boscos de la Torre Sant Salvador, va creuar la Carretera de les Aigües i es va entaforar cap a jardins del Peu del Funicular, jardins on ningú no té gallines. Es veia perduda i fràgil.
Crec que era la guineu del “ Petit Prince”, la del llibre de Saint Exupéry. Le renard que deia: “On ne voit bien qu’avec le coeur, l’essentiel est invisible pour les yeux”.