Banner de la revista amb el perfil de Collserola

Peachey, Mal (ed). The Clash, Londres: Atlantic Books, 2008.

per

Joanjo Arranz

a

Aquest llibre recull la història d’una de les bandes més influents de la història de la música rock i autora de cançons i idees que van marcar tota una generació. És un volum de grans dimensions, ple de fotos en blanc i negre i a tot color on trobarem un ampli recorregut per la curta trajectòria d’aquest grup que va destacar per sobre de tota la resta de grups de l’onada punk. The Clash van registrar el seu primer LP l’any 1977, el mateix any que l’altre grup punter del moviment punk, els Sex Pistols traguessin el seu únic àlbum, Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols. Però ja des del principi marcaven diferències: mentre els Pistols feien bandera d’un jove nihilisme rebel i rotund, els Clash amb “The Clash” donaven molta importància a la crítica política i la denúncia social a les seves lletres. Una constant que van seguir en tots els seus àlbums i que es va convertir en un tret distintiu de la banda. Però la seva originalitat no es limitava a les diferències amb el seu compromís d’esquerres: ja en aquest disc van enregistrar un clàssic de la música reggae, Police and Thieves de Junior Murvin, convertint-se en els primers blancs que feien un tema reggae. Un mèrit que la història popular de la música ha volgut atorgar sempre a The Police, però que sent justos pertany als Clash. Aquesta també va ser una constant en la història d’aquests darrers: la necessitat de beure d’altres músiques i influències, mai limitant-se només a la contundència i la distorsió punk, sempre ampliant la seva peculiar mirada musical a tot allò que els interessava, des del rockabilly, el hip-hop, la música dance, el dub, l’ska, el reggae i tot allò que pogués sonar bé al passar-lo per la batedora sonora dels Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.

The Clash va mantenir sempre un missatge contestatari i d’esquerres, no exempt d’algunes contradiccions (i qui no les té!) al llarg de la seva carrera que es va traduir com s’ha comentat abans en unes lletres compromeses, originals i en un activisme social que va donar suport a diverses causes, com vagues obreres, moviments antifeixistes i antiracistes i lluites d’alliberament nacional. El seu cantant, el desaparegut Joe Strummer mantenia una fascinació amb la història espanyola que es va traduir en un clàssic de la seva discografia: Spanish Bombs, un relat certament surrealista de la guerra civil on apareix García Lorca i la Guàrdia Civil. Van aconseguir obligar la seva discogràfica, CBS, a vendre la seva obra mestra, el doble LP London Calling al preu de disc senzill i el triple Sandinista! també a preu d’un sol disc. Curiosament, per a aquest darrer disc a l’Estat Espanyol no es va respectar la voluntat del grup de beneficiar la butxaca dels seus seguidors amb un preu més assequible. Un disc que destinava part dels seus beneficis a la Revolució Sandinista que acabava d’arribar al poder a Nicaragua. El llibre, luxosament editat, no deixa de ser una peça per a seguidors i fans, però és la millor i més bonica història editada d’aquesta llegendària banda. Recomanable també per a aquells que es vulguin introduir en el coneixement dels que van ser capdavanters del Combat Rock.