La Maria és una de les veïnes que fa més temps que viu al barri del Mas Sauró (que abans formava part de Vallvidrera). Arribada de ben petita als anys 50, quan el barri començava a néixer, és una de les seves memòries històriques que comparteix amb la resta de veïns i veïnes amb la seva feina a la Comissió verda de l’Associació de veïns i veïnes Santa Maria de Vallvidrera-Mas Sauró.
Quan vas arribar al barri del Mas Sauró?
Vam arribar l’any 1954. Veníem sovint als berenadors de Les Planes i un dia em vaig quedar amb la meva àvia allà i els meus pares van pujar fins al carrer Alt del Mas Sauró (ara Camí de la reineta). Van tenir la sort de trobar-hi un antic veí d’Hostafrancs que els va dir que hi havia un terreny en venda. Jo era una nena esquifida i devien pensar que un canvi d’aires m’aniria bé per engreixar-me una mica. Van començar a pagar cada any, “una lletra”, i l’escriptura de propietat va trigar. En el terreny no hi havia cap casa i la van fer ells. M’emociona pensar en l’esforç i el treball que van abocar-hi. Avui en dia ve una màquina, aplana el terreny i ja està. Però en aquells temps es va haver de rebaixar a pic i pala, amb l’ajut de dos parents. Després, la caseta la va construir un amic paleta del meu pare, en aquell moment sense plànols. No hi havia aigua i s’havia d’anar a buscar a la font de Sant Tomàs, per fer el ciment i remullar les totxanes. Més tard, vam fer una cisterna per guardar l’aigua de la pluja, per regar. A continuació, un pou. Eren 20 metres. Al principi d’estar aquí tampoc hi havia llum, i per això anàvem amb quinqués de petroli. Ni clavegueres. Res.
Com era el barri del Mas Sauró en aquella època?
El Camí de la reineta, davant de casa, de fet, és obra del meu pare i altres veïns, abocant-hi la terra que anaven traient del terreny. Eren cases molt senzilles. La majoria de la gent, com nosaltres, hi venia a passar els caps de setmana i l’estiu. La poca que hi vivia tot l’any era gent que no tenia la possibilitat de poder viure en un pis a la ciutat. Un veí del costat, que era murcià, treballava de paleta i a l’hivern imagino que devien passar molt de fred. O gent que hi havia vingut per raons de salut. Recordo la família que ocupava una part de la masia del Mas Sauró, com una espècie de masovers. Havien viscut al Raval, tenien dues filles amb tuberculosi i aquí es van curar. Una vida dura, perquè el pare era tramviaire i havia de baixar a Barcelona, algunes vegades fins i tot a peu.
Quins records tens d’aquella època? Estaves sola com a nena?
Què va! Va ser meravellós (diu emocionada). Era filla única i em va anar molt bé per a la socialització. Va ser arribar aquí i trobar-me molts nens i nenes. Anàvem al bosc. Alguna vegada havíem pujat fins al Tibidabo, caminant. No hi entràvem perquè no teníem diners. Érem com ocellets lliures. I és curiós com, parlant amb persones d’aquella època amb qui encara tinc relació, totes coincideixen en dir “quina meravella, que bé que vam estar!”. Tinc sensació de formar part d’aquest bosc. Tots formem un mosaic amb aquesta natura, tan rica i generosa. Recordo que a les nits d’estiu sorties a fora i sense contaminació lumínica, era un espectacle veure els estels, sentir els animals, trobar-te mig amagada en una planta, una cuca de llum…
Quina cosa de les que han canviat al barri en aquests anys, valores més?
La mobilitat. El bus. Nosaltres anàvem a comprar a peu (primer no teníem cotxe), al que dèiem “el poble”, que era la part rica. No teníem cap enveja. Érem molt feliços aquí. Anàvem al Crespo i al Mercat (als baixos, hi trobàvem el tros de gel per a la nevera). I quan veníem el cap de setmana, pujàvem amb el cistell, caminant. Al meu pare, el material per fer la casa li deixaven a la carretera de Molins de Rei amb el camí de Can Llevallol i ell havia de fer molts viatges amb el carretó. La porta i les finestres, facturades a l’estació de la Plaça de Catalunya dels ferrocarrils, s’havien de recollir a l’estació de Les Planes. I des d’aquí, cap amunt, a l’esquena! Admiració absoluta cap a ell i la resta de veritables herois del barri.
I quina cosa trobes a faltar d’aquell barri dels anys 50?
La tranquil·litat. Ara passen cotxes, hi ha les bicicletes. La quantitat de gent que ve per aquí. Continua sent, però, el meu paradís. Pensar que tinc aquest trosset de terra i tot aquest espai, em dona força i ànims. I també que hi ha una família veïna, que ja hi era quan nosaltres vam arribar-hi, que és la meva veritable família.
Quin diries que és el teu racó preferit del barri del Mas Sauró?
És difícil. Per a mi… la font de la Mina del Mas Sauró! És com un espai de pau, una mica secret. A l’hivern hi ha una mica massa d’humitat. Però a l’estiu és meravellós. Allà hi ha una alzina fantàstica. Podria dir aquest lloc.
Parlant de la Font de la Mina, participes molt en la Comissió verda del barri que és un espai on dona la sensació que vulguis tornar al barri tot allò que el barri t’ha donat. Expliques què feu en aquesta comissió?
Vam començar l’any 2014 fent campanyes d’eliminació d’espècies invasores, com l’ailant. I treballem per recuperar quatre espais naturals i de memòria històrica: La font de la Mina, que era on anàvem a buscar l’aigua per beure, fins i tot quan ja teníem la de la xarxa, perquè era molt fresca i bona. La font de Sant Tomàs, que ens va donar aigua per construir la casa però també per netejar, cuinar, etc. El forn de calç, i la bòbila d’on van sortir els totxos per al pantà. Era una pena que tot això s’estigués perdent en mig de la vegetació i que tota la gent que teníem aquest record, quan no hi fóssim, desaparegués aquesta memòria. Llavors vam començar amb aquests apadrinaments a partir del 2017. Tot això ho fem amb el Consorci, i és de justícia reconèixer que també estimen aquest lloc i sempre ens han ajudat i ens ajuden, per a la seva recuperació.
Hi ha una anècdota teva en el moment de l’enderrocament de la masia de Mas Sauró, la que dona nom al barri. Explica’ns-ho.
Jo estava pendent de què un dia vindrien les màquines a enderrocar-la. I, quan vaig sentir que començaven a treballar, vaig anar corrent amb el carretó. No em van deixar entrar, però vaig preguntar als treballadors si em podrien donar totxos, teules… Ho vaig tenir durant molt de temps, potser anys, guardat en el garatge de casa. Pensava que dins de la Residència seria possible tenir un espai de memòria històrica i, sí, va ser possible, i aquests materials en formen part. En aquell moment estava com a vocal a la Junta i va ser un tema que vaig promoure una mica.
Tens la necessitat de mantenir aquesta memòria, no?
És que jo m’estimo tot això. Un secret. No li diguis a ningú! Quan vaig sola a les fonts els hi parlo. Els hi dic “t’estimo i gràcies”. Si vaig amb gent, ho penso i no ho dic (riu). Estic molt agraïda per tot el que m’han donat i em donen. I, és clar, especialment, al Jaume i la Fina, els meus pares.Vull dir una cosa i és que em sento malament quan, de vegades, la gent em dona les gràcies per la “gran feinada” que fem a la Comissió verda. Parlo per mi: em sembla injust que la gent pensi això, perquè, objectivament, crec que no ho és, i perquè, al contrari, considero tot un luxe poder-me’n dedicar. I durant aquests anys he conegut gent del barri que abans no coneixia i que ara són amics que estimo molt, i gent del Consorci que també puc considerar amiga. Tot són coses gratificants les que trobo a la Comissió. Així que fins que el cos aguanti, seguirem.
