Per Temi Vives
Biòleg i Filòsof, professor honorífic de la Universitat de Barcelona i veí de Vallvidrera
Encara que no ho sembli (i no ens agradi), mengem gràcies al petroli. L’actual model de producció, distribució i consum d’aliments és addicte a l’or negre. Sense petroli, no podríem menjar ni tanta varietat d’aliments ni a un preu tan assequible. La pregunta és: davant d’un escenari a on cada vegada serà més difícil extreure petroli i que cada cop serà més car, com ens alimentarem?
El cultiu, la recol·lecció, la comercialització i fins i tot el consum d’aliments exigeix un gran consum energètic i de materials, que ara com ara impliquen consum de petroli directament o indirectament. Als anys 1940-70, amb l’objectiu d’alimentar una població creixent, es van desenvolupar una sèrie de polítiques (que en digueren revolució verda) per a modernitzar l’agricultura i produir ingents quantitats d’aliments. Es va fer a base de petroli barat. La mecanització dels sistemes agrícoles, la millora de llavors, l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides químics, el reg intensiu, el transport d’aliments a grans distàncies i la distribució final al consumidor, consumeixen ingents quantitats de petroli. Aquestes polítiques també van significar la privatització de l’agricultura, deixant a camperols i consumidors de proximitat en mans d’un grapat d’empreses de l’agronegoci a l’hora que ens feien absolutament dependents del petroli.
La dependència de la maquinària agrícola (tractors, recol·lectores, camions, etc.), és total en el cas de les grans plantacions i monocultius. D’altra banda, el sistema agrícola basat en grans hivernacles que produeixen tot l’any en un clima artificial requereix un gran consum energètic i de derivats del petroli. I tot això, sense esmentar l’impacte mediambiental de l’ús de pesticides, la contaminació i l’esgotament de terres i aigües i el consegüent impacte en la salut de pagesos i consumidors. La necessitat de petroli l’observem també en els llargs viatges que fan els aliments des d’on són cultivats fins al lloc on es consumeixen. El menjar viatja molts quilòmetres del camp al plat amb el consegüent consum d’hidrocarburs i impacte mediambiental. Aquests «aliments viatgers», generen molts milions de tones de CO₂ a l’any, contribuint a l’agudització del canvi climàtic.
Fins i tot comestibles típics a Espanya, com el cigró o el vi, els acabem consumint de milers de quilòmetres de distància. A Espanya, aproximadament el 70% dels cigrons consumits són importats dels Estats Units, Mèxic i Canadà, on es produeixen a gran escala i a menors costos. Tot i que Espanya compta amb una producció local d’alta qualitat, aquesta no cobreix la demanda interna, cosa que porta a la importació massiva per compensar el dèficit. Aquest fenomen també s’observa en altres llegums com ara llenties i mongetes. Tot i els avantatges agronòmics i ambientals de cultivar llegums al país, factors econòmics i de competitivitat en preus expliquen la seva importació. El 2024, les importacions de vi a Espanya van assolir els 282 milions d’euros. Els vins importats provenen principalment de França, Itàlia i Xile. Un menjar típic dominical a la Gran Bretanya fàcilment pot consistir en patates d’Itàlia, pastanagues de Sud-àfrica, mongetes de Tailàndia, vedella d’Austràlia, bròquil de Guatemala i maduixes de Califòrnia i nabius de Nova Zelanda per a les postres.
Un cop els aliments arriben al supermercat, què passa?: plàstic i més plàstic. És habitual que es presentin en un embalatge primari que conté l’aliment, un empaquetat secundari que permet una atractiva exhibició a l’establiment i, finalment, bosses per emportar-te’l del «súper» a casa. La tendència general és que a supermercats i grans superfícies (cada vegada més abundants) tot s’empaqueti, la venda a granel ha passat a la història. La compra de proximitat genera molts menys residus.
Per acabar, la gran distribució i els grans centres comercials han generalitzat l’ús del cotxe per anar a comprar. La proliferació d’hipermercats, grans magatzems i centres comercials als afores de les ciutats ha obligat a utilitzar el cotxe privat per desplaçar-se fins a aquests establiments. És a dir, el total de quilòmetres recorreguts per persona per proveir-se d’aliments ha augmentat exponencialment. I ja sabem, a més quilòmetres, més petroli consumit i més CO₂ produït, en detriment, a més a més, del comerç local.
Què fer? Avui dia sembla clar que cada cop és més necessari fomentar un sistema agroecològic, de proximitat i de temporada, que sigui menys dependent dels combustibles fòssils. És urgent apostar per un model d’agricultura i alimentació que posi al centre les necessitats de la majoria i l’ecosistema. No es tracta d’una volta romàntica al passat, sinó de la necessitat imperiosa de cuidar la terra i garantir menjar per a tothom. O apostem pel canvi o en cas contrari tornarem a les èpoques de precarietat alimentària. No deixem que es repeteixi la història.
Article publicat originalment el 6/12/2024 al Diari de Girona