Amb els vents de la passada tardor molts arbres dels nostres boscos, afectats per la sequera, van caure. Al costat del Centre Cívic una alzina va tombar-se aparatosament i els bombers van venir a tallar-la perquè s’hi pogués transitar.
Les alzines del viver de Can Pujades
Els boscos de Collserola estan plens d’alzines. A l’antic viver municipal de Can Pujades es va fer planter de moltes aglans per sembrar-ne arreu. Cisco Tomàs i Alexis Rosell expliquen:
“Les alzines de Vallvidrera, i en especial les del camí del pantà, produeixen aglans en abundància que germinen fàcilment. Cap al 1910 la filla d’en Josep Ma Torner i Cortés va fer un planter d’alzines vora Can Pujades pensant que son pare, l’encarregat de la finca municipal, les plantaria a la plaça actual de Pep Ventura. Però amb la visita de l’encarregat de l’Ajuntament de Barcelona, el senyor Joanet, son pare va haver de canviar el destí del planter: les alzines havien d’anar a la plaça Catalunya per substituir les palmeres, ja que aquestes es trencaven amb el vent i potser també per falta de reg els primers mesos de ser-hi. De les 45 alzines inicials, actualment a la plaça de Catalunya en queden només 32. Les de davant l’actual Centre Cívic de Vallvidrera i la de la plaça del Funicular segurament provenen també del sobrant d’aquell planter”.
[Vídeo: «Camí de les Alzines» – Cinema Rústic de Vallvidrera]
L’alzina de mossèn Cinto, al passeig de Gràcia
A mitjan segle XIX Barcelona era una ciutat emmurallada, que es reduïa al que avui coneixem com a Districte de Ciutat Vella. Fora muralles hi havia el pla de Barcelona, ple de boscos, cases i camps de conreu que arribaven fins a les poblacions de l’entorn, Gràcia, Sant Andreu…
A mesura que s’enderrocaven les muralles (començà el 1854, però va durar anys), es va començar a urbanitzar i construir el que avui coneixem per l’Eixample. Per fer-ho calgué aterrar masies i arrencar arbres. Al passeig de Gràcia van sobreviure algunes alzines, i una era just davant del que és avui el Palau Robert. La supervivència d’aquell arbre robust i centenari va fascinar mossèn Cinto que li va dedicar un cant poètic, que comença així:
Filla de les muntanyes, qui t’ha plantat ací a la vora d’un passeig i enmig de l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo…
El 1908 uns jardiners van arrencar aquesta alzina de soca-rel, deien que estava malalta, però sembla que obstaculitzava el pas dels nous tramvies.
El fet va encendre una forta polèmica ciutadana i això va provocar que l’Ajuntament plantés un nou exemplar més jove en el mateix indret de l’arrencat, que potser també venia del viver de Vallvidrera? L’arbre ha arribat fins als nostres dies.
En Carles Sales em va explicar que l’Ajuntament va recuperar la memòria històrica de l’alzina de mossèn Cinto i es van substituir alguns panots del voltant de l’alzina actual per rajoles més fosques que simulen l’ombra de l’alzina del segle XIX, i a l’escocell hi ha una llosa amb un fragment del cant de Verdaguer.
Lamentablement, el record de l’alzina històrica no sempre és respectat perquè sovint les taules del bar veí trepitgen sense mirament els panots de l’ombra simulada.