Premi a la Dona dirigent esportiva
Núria Borràs Comajuncosa ha estat distingida enguany amb el premi “Dona dirigent esportiva”. Amb una trajectòria de més de quaranta anys com a directiva i promotora de l’esport, l’Institut Barcelona Esports va lliurar-li aquest guardó dins de la 17ª edició del Premi Dona i Esport, en un acte que va tenir lloc en el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el passat mes de gener.
La notícia, difosa per betevé, remarcava la dedicació de tota una vida al món de l’esport en la que ha estat figura destacada, dins l’equip directiu del Claror i l’àmbit esportiu de la ciutat de Barcelona, contribuint a la defensa de l’esport inclusiu i de base, i al foment de l’activitat física com a eina educativa i valuosa per als infants.
Aquest guardó és un merescut reconeixement públic per la seva destacada carrera professional en la gestió d’equipaments esportius i en la promoció de l’activitat física, amb una profunda mirada de gènere.
Llebrenca de soca-rel, des de menuda ha estat una persona afable, empàtica, alegre, seriosa, justa, oberta, reservada, esportista…, entranyable. Ens coneixem i ens estimem des que érem infants, però, coneguem-la una mica més.
Anem als inicis. Recordo que jugaves força bé a futbol.
Hahaha… si retrocedim als anys a què fas referència, principi dels 70, sí, es pot dir que no ho feia malament. A més, era l’únic esport que podíem fer al barri…
D’on neix la teva afició per l’esport? Qui o què t’hi va abocar?
No tinc cap dubte que m’ho va transmetre el pare. Havia sigut jugador i entrenador de bàsquet i a casa es vivia aquest esport amb força intensitat. Suposo que les meves ganes de bellugar-me constantment van fer la resta.
L’esport com a dedicació professional no entrava dins el que volien els pares a l’època, menys per a una dona. Com ho vas aconseguir?
T’he de dir que per part dels pares no vaig tenir mai cap problema. El pare, perquè venia d’aquest món i la meva mare perquè era una persona que ens va donar molta llibertat, tant al meu germà com a mi. Tenia molt clar que el que féssim, ho havíem de fer amb il·lusió i amb ganes, i això és el que em feia il·lusió a mi. Curiosament, el que m’ho va qüestionar en algun moment va ser el meu germà! Ha, ha, ha… No acabava d’entendre com no feia una carrera verdaderament universitària…
I vas estudiar INEF. Parla’ns d’aquella època, de les pioneres.
Doncs feia pocs anys que s’havien iniciat aquests estudis a Barcelona; de fet, jo pertanyo a la 5ª promoció de l’INEF de Catalunya. Vaig saber d’aquests estudis per una amiga del barri, la Teresa Calverol, que just els havia començat. En aquella època no eren estudis pròpiament universitaris i aquesta va ser la reivindicació d’aquells anys, que es reconeguessin com a universitaris i que poguéssim obtenir el títol de llicenciats. L’educació física a les escoles i instituts encara estava impregnada de l’herència franquista i els professors i professores tenien coneixements molt limitats. Les promocions que van anar sortint de l’INEFC van anar ocupant aquests llocs i el cert és que van ser anys d’una gran transformació, tant a l’educació física, com a la iniciació esportiva, com a l’activitat física per a adults.
Els primers equips? A quina lliga jugàveu?
Per influència paterna a mi m’agradava molt el bàsquet i quan vaig anar a l’institut, a Barcelona, vaig començar a jugar en un equip que entrenava el meu germà i que estava a la lliga de “Educación y Descanso”; érem una barreja d’estudiants d’institut, amb 14-15 anys, i universitàries, amb més de 20 anys. A 2n de BUP, una companya de classe ens va proposar d’anar a jugar a un equip filial d’un club que jugava a 2ª nacional i l’any següent ja vam passar a la Federació i al juvenil d’aquest club: el CIBES. Curiosament, va ser el primer contacte que vaig tenir amb l’INEFC, ja que entrenàvem a les seves instal·lacions. Aquesta etapa júnior va significar per a mi l’accés a l’esport de competició de debò, amb entrenaments i plantejament d’equip seriosos, jugant contra equips punters i grans jugadores. Va ser molt enriquidor i divertit alhora. En tinc un record fantàstic, tant de la part esportiva com de la part humana, ja que vaig fer grans amistats que encara mantinc avui en dia.
Dalt, Mercè Fornos, Josep Maria Batllori, Jose Luis, Dani Gegúndez, Angel Acer, Xavi Piera, Joan Pere Bertran
Mig, Albert Isàs, Rosin Sala, Jorge García, Juli Umbert, Cristina Moreno, Núria Borràs, Juan Ruiz, Montse Herrando
Ajupits, Isabel Muñoz, Marta Sala, Kote Sala, Ramon Tomàs, Mercè Ferran
Sempre t’has refermat en el compromís de l’esport com a base educativa, com a instrument d’integració.
L’esport té moltes possibilitats educatives tot i que també en pot tenir de perverses… Ben enfocat ens ajuda a conèixer les nostres capacitats i el que és més important, a acceptar-nos tal com som i a lluitar per millorar alhora; el joc, l’esport, la competició, ens entrena per a prendre decisions de manera constant i contribueix al desenvolupament d’habilitats que ens serveixen per a la vida. A més, el llenguatge corporal és universal i ens pot fer sentir més propers més enllà de les nostres arrels culturals.
D’altra banda, ara ja està plenament demostrat que la pràctica esportiva contribueix a la millora de l’àmbit cognitiu a totes les edats, a la neurogènesi. Per tot això, i més coses, crec fermament en els beneficis que té l’activitat física i esportiva per a la nostra salut, tant física com mental. No em canso de repetir que l’esport és la medecina més barata que tenim a l’abast.
Què és i ha estat Claror per a tu?
Uuppss, després d’estar-hi treballant més de 40 anys i haver tingut diverses responsabilitats, és difícil dir-ho amb poques paraules. Per a mi ha estat un “lloc bo”, on he tingut l’oportunitat de créixer professionalment i personalment en paral·lel al creixement de l’entitat; amb companys i companyes fantàstics, grans professionals, que m’han regalat la seva confiança i el seu acompanyament. Hem compartit molts reptes i hem superat dificultats plegats… sempre dic que no m’he avorrit mai! Estic molt agraïda a l’entitat i a les persones que la formen. Ha estat més que una feina!
El que més t’apassiona?
Les persones i poder-les ajudar a ser més felices a través de l’activitat física i esportiva. I quan dic felices vull dir que es trobin millor, que se sentin més fortes, més autònomes, que la canalla gaudeixi del plaer de fer esport…, que l’activitat física i esportiva sigui un espai de trobada i de cura, la qual cosa no sempre és fàcil ni evident…
Què és el que més et satisfà d’aquesta trajectòria?
Més que pensar en encerts, el que més satisfacció em genera és que la meva feina sempre ha tingut sentit per a mi. I això és una gran sort. Segurament el fet de treballar amb persones i per a persones contribueix a aquest sentiment.
Anem als orígens. A Vallvidrera. Com ha canviat de quan érem infants!
Sí!, no teníem activitats extraescolars i sí molt de temps lliure i ens havíem d’espavilar per a omplir-lo… hahaha. A més, des de ben petits ja anàvem d’un cantó a l’altre del poble ben sols. A jugar a futbol a la plaça del funi o al camp, o a córrer pel bosc i enfilar-nos als arbres, fer cabanes, descobrir nous camins… senzillament gaudir d’un grau de llibertat molt ampli, segurament poc evident a la Vallvidrera d’avui. Crec que la nostra infància, en aquest sentit, va ser molt rica. Jo en tinc un record molt agradable.
I l’adolescència? Al banc del davant del Coloma… Quins records en tens?
Recordo l’adolescència a Vallvidrera com una de les èpoques més felices de la meva vida, amb la tribu que conformàvem uns i altres, des dels que tenien 14-15 anys fins als que en tenien 20-25 o més! Aquesta barreja de moments vitals que compartíem van generar un sentiment de pertinença brutal, d’aprenentatges intel·lectuals i vitals, i d’una eterna complicitat. Sabies que si anaves a la plaça a qualsevol hora trobaries algú amb qui fer-la petar, jugar a les màquines d’El Millón al Coloma, anar a jugar a ping-pong al Panorama (després al local de la Llauna), fer una sortida trialera amb les bicis o una excursió pels boscos del voltant, el pantà, tot podia ser una aventura… Però també discutir sobre Nietzsche o la darrera pel·lícula del cine fòrum dels Salesians de Sarrià. I quan venia l’època de les festes majors, a fer ruta!, primer la de Vallvidrera i després les dels barris de ciutat…no ens en perdíem ni una, oi? Hahaha
Per últim, m’agradaria compartir amb tu el record d’aquell partit improvisat de bàsquet dels anys 70, en el pati dels Paüls (la Buenos Aires). Ho recordes? Quan el teu magnífic equip, tu, l’Imma, l’Anna, l’Ángeles i companyia, ens vàreu mostrar a un bon grup de nois del poble com jugava un verdader equip.
Hahaha… sí, va ser amb aquell equip júnior que et deia abans, una tarda d’estiu al pati de terra dels Paüls. Vaig convidar les meves companyes a Vallvidrera, a conèixer la tribu, i vam acabar improvisant un partit de bàsquet que va sorprendre alguns pel nivell d’aquelles noies. Cal tenir en compte que era l’època en què l’esport femení tot just començava a despuntar socialment i el nostre barri no n’era una excepció. El partit, a més, va tenir algunes altres conseqüències… romàntiques, hahaha!
Aquella noia és avui aquesta dona. Un orgull i un exemple per a tots els que hem tingut la sort de conèixer-la i compartir estones amb ella. Felicitats per aquest merescut reconeixement, Núria!
Moltíssimes gràcies, Ramon, per les teves paraules i per haver-me donat l’oportunitat d’aparèixer a La Vall de Vidre!
Permetem una darrera pregunta, una d’íntima: Beatles o Rollings?
Uuuupppsss… Bruce Springsteen!